Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Reportatges
Heroïnes, lluitadores i bondadoses: així són les dones de Chabrouh

Heroïnes, lluitadores i bondadoses: així són les dones de Chabrouh

Quinze alumnes de UIC Barcelona i tres coordinadores. Desembre del 2018. L’aventura les va portar fins Chabrouh: al nord-oest de Beirut, capital del Líban. Allà hi ha unes dones amb discapacitats físiques i/o psíquiques que són ateses amb afecte i cures intensives. “És un espai de desconnexió dins del caos”, explica Celia Soto, alumna de segon de Comunicació Audiovisual. Ella, juntament amb la Júlia Maench, de primer d’Infermeria, i la Mar Martínez, de segon de Periodisme, em van explicar aquesta experiència “transformadora”, com la van definir. Van anar a fer un voluntariat i, sense esperar-ho, alguna cosa els va canviar la seva manera de veure la vida. A més de 4.000 quilòmetres de casa.

 

El Líban –al Pròxim Orient– és un país limítrof amb Síria (pel nord i l’est), Palestina i Israel (pel sud), i el mar Mediterrani. Durant molts anys s’ha caracteritzat per la inestabilitat a causa de les guerres: les que hi va haver en el mateix territori, i les dels països veïns, que van provocar una arribada massiva d’immigrants. “És un país en què l’agitació continua, gens tranquil”, assegura la Celia.

 

Malgrat tot, a Chabrouh és possible trobar la tranquil·litat inexistent dels països veïns. “Aquí desconnectes del caos; és un lloc on, per uns dies, trobes la pau”, continua explicant la Celia.

 

El voluntariat a Chabrouh

 

En aterrar, la Celia, la Júlia i la Mar, amb la resta de les seves companyes, van recórrer en autocar diversos quilòmetres fins a arribar a aquest lloc apartat de tot. Muntanyes elevades amb els cims coberts d’una capa de neu, i camps sense sembrar, amb alguns edificis humils: era el paisatge que contemplava aquest grup de noies, mentre es dirigien al seu destí.

 

Somriures, abraçades i algun petó tímid; això va ser el que es van trobar les noies quan van arribar al recinte. Mentre m’assabento de la seva història, vaig mirant les fotografies i els vídeos del viatge. Inevitablement, a mi també se m’escapa el somriure per sota del nas. És impossible negar l’alegria d’aquelles dones quan van conèixer aquestes persones que, durant una setmana, serien com la seva família.

 

“En aquest lloc increïble vam estar cuidant catorze dones amb diferents discapacitats físiques i psíquiques”, explica la Júlia; “les ajudàvem a dutxar-se, vestir-se, a menjar…”. La Mar afirma que “sobretot els donàvem amor, i crec que, en aquest moment, era el que més necessitaven”.

 

En anar passant les imatges que em van mostrant, sorgeixen mirades perdudes que amaguen molts secrets. En algunes ocasions se les veu pensatives mirant més enllà de l’objectiu, i en altres se les veu radiants amb les seves noves amigues.

 

Mentre contemplo aquestes petites escenes, una pregunta em ve al cap: Com descriuríeu aquestes dones? “Lluitadores. Sense dubtar-ho”, assegura la Celia: “Molt fortes i intel·ligents, tot i les discapacitats que puguin patir”. “Humils, valentes, úniques, amables…”. La Júlia és incapaç de trobar només una paraula. “Bondadoses, dolces, cordials, educades…”. La Mar les descriu com “heroïnes”: “En vam aprendre moltes coses”, assegura la futura periodista.

 

Una experiència transcendental

 

“Al principi tenia por de no ser capaç de poder ajudar-les –confessa la Júlia–, però després em vaig sentir molt segura i molt feliç del que estava fent. Crec que m’han marcat cap a bé, i, com a estudiant d’Infermeria, m’han fet adonar que serveixo per a això”.

 

Aquesta és la primera sensació que tenen i que, tot i que pugui sonar com un tòpic, és molt real: et canvia la concepció quan t’adones que reps molt més del que dones.

 

És la recompensa dels voluntariats al cap i a la fi. Una recompensa immaterial més valuosa que qualsevol riquesa del món. Els valors i les lliçons que has adquirit d’aquesta gran experiència. Un petit tresor. És quelcom visible en totes les voluntàries de UIC Barcelona, ​​que van viatjar fins a Chabrouh per tenir cura de dones necessitades d’amor i companyia.

 

“Gràcies a aquestes dones he valorat molt més què és estar amb la gent. Sobretot, què és estar connectat de veritat i no mitjançant telèfons mòbils”, assegura la Mar. “Sense parlar la seva llengua, hi estava més connectada  que amb gent amb la qual havia compartit milers d’hores, però estàvem tota l’estona amb el mòbil”, afirma l’estudiant de periodisme.

 

Els seus testimonis em posen la pell de gallina. No puc evitar emocionar-me en veure amb quina sinceritat s’expressen i amb quina naturalitat m’expliquen la seva gran aventura. Qualsevol que hi parli, i els pregunti pel viatge, notarà que estan sentint totes les paraules que avui m’estan explicant a mi.

 

“El que vaig sentir allà no crec que es pugui explicar amb paraules”, confessa la Celia. “De vegades necessites ‘quelcom’ a la teva vida, quan et veus enfonsada. Necessites una espècie de canvi sense saber exactament què, i això va ser el que a mi em va passar. El Líban va ser just el que necessitava sense ni tan sols buscar-ho”.

 

L’estudiant de Comunicació Audiovisual m’explica diferents vivències que va tenir a Chabrouh, però de totes n’hi ha una que fa que el cor se’m desboqui: “Recordo quan la dona de la qual jo tenia cura em va somriure de debò per primera vegada. Sense cap dubte, és un dels records que me n’enduc. És increïble que amb un petit gest em fes sentir la persona més feliç del món. Em va fer sentir valorada i estimada, i alhora em va ensenyar a estimar”.

 

Sense dubtar-ho, aquesta és una experiència que cap de les tres, ni la resta de les seves companyes, oblidaran en les seves vides. “El que més trobo a faltar d’aquells dies són les dones, ja que no podem establir cap contacte amb elles”, afirma la Mar. I la Júlia: “Enyoro la seva essència, els seus somriures, les seves gràcies, els seus petons… Et fan créixer com a persona i t’aporten nous valors”. “Jo trobo a faltar com em va fer sentir Chabrouh”, confessa la Celia: “Poder ajudar persones que, en realitat donant molt poca cosa, t’ho agraeixen de tot cor; fer feliç per mi mateixa una persona i la sensació d’agraïment que aquelles dones em transmetien”.

 

El Líban, un país de contrastos

 

Les imatges que les alumnes em mostren dels llocs que han visitat em parlen d’una realitat molt diferent de la d’Espanya. Hi ha motos lluents al costat d’altres mig desmuntades. Edificis pràcticament acabats d’estrenar, enganxats a d’altres de desgastats, a causa de les guerres i el pas del temps. Molts edificis no tenen finestres, i si en tenen, estan destrossades. A més a més, els maons de la construcció fan acte de presència pels estralls dels conflictes armats.

 

Però no és que aquests edificis estiguin abandonats, els libanesos viuen així. En una de les fotografies hi ha quatre homes parlant, animadament, a sobre de les restes del que era una terrassa d’un bloc de pisos.

 

“El que més ens va cridar l’atenció van ser els contrastos entre pobresa i riquesa”, concorden la Júlia i la Mar. “A mi em va sorprendre passar de veure cotxes de luxe en ple Beirut, a camps de refugiats a la muntanya”, assegura la Celia; “és tot tan diferent d’Espanya…”.

 

Tanmateix, això no és l’únic que destaca l’estudiant de Comunicació: “Al Líban tot és molt caòtic. Tenen una cultura diferent a la nostra, però el seu estil de vida també ho és. Crec que això és una cosa que el fa únic i ha fet que m’hagi quedat meravellada amb el país. Vull tornar-hi i recorre el país sencer”.

 

Chabrouh, una aventura que s’ha de viure

 

Aquests testimonis només han estat una mostra de molts que ja han viscut aquesta experiència. I és que, des del 2016, aquest voluntariat es fa dues vegades cada any: el primer al desembre, col·laborant amb l’Ordre de Malta a Chabrouh, i un altre al juny, juntament amb l’Associació Cultural Gausac en l’àmbit social i educatiu.

 

“Aquest voluntariat és, sense cap dubte, una experiència molt transformadora”, afirma la Júlia. “Jo recomanaria a tothom que el fes perquè és realment increïble”.

 

Al final de l’entrevista, la Mar em confessa que aquests dies li van canviar moltíssim la manera de veure el món i les persones. “Crec que podem aprendre moltes coses de gent que, potser, pensem que no ens poden ensenyar res, i és tot el contrari”, expressa l’estudiant.

 

“Si voleu acabar remoguts per dins i busqueu alguna cosa que us canviï la vida, feu aquest voluntariat”, anima la Celia. “Ha estat una experiència sorprenent per créixer com a persona i per conèixer un altre país i una altra cultura. Gràcies al voluntariat he trobat molts moments de pau i he pogut donar tot el meu afecte, però sobretot, gràcies a aquestes dones, el que he rebut més és amor”.

 

 

* Selena del Carmen Ramos és alumna de 2n del Grau en Periodisme.