Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Reportatges
Les ferides obertes d’Srebrenica

Les ferides obertes d’Srebrenica

“Hi ha molts desapareguts que encara no s’han trobat”, assegura l’alcalde de Srebrenica, Camil Burakovic. Aquesta ciutat de 7.000 habitants està situada al nord-est de Bòsnia i Hercegovina, gairebé a la frontera amb Sèrbia. Burakovic està assegut al seu despatx de l’ajuntament; el telèfon no para de sonar. És just el dia abans de la commemoració de la matança de Srebrenica –ocorreguda el no molt llunyà 1995–, en què van morir 8.000 bosnians-musulmans a mans de les tropes serbo-bosnianes, sota el comandament del general Ratko Mladić. Cada 11 de juliol se celebra, al Memorial situat a Potoçari, un acte en què s’enterren els nous cossos trobats en fosses comunes. Les restes que se segueixen trobant en l’actualitat pertanyen a les víctimes del genocidi. Actualment, hi ha enterrats més de 6.000 persones.

 

Burakovic és alcalde des de l’any 2012. Ell mateix va sobreviure a la matança: tenia només 16 anys. Reconeix que les jornades anteriors a l’11 de juliol són les més atrafegades de l’any. El dia 9, dos dies abans de la commemoració, arriben els cossos des de Sarajevo a Srebrenica en unes furgonetes, i es dipositen els fèretres en una nau situada a escassos metres del Memorial. Els familiars hi van després de l’arribada de la furgoneta per tal de vetllar a les víctimes. Cada fèretre està cobert per una tela verda, d’acord amb la tradició islàmica, juntament amb un número i el nom del mort.

 

Aquest any s’han enterrat 175 cossos. El 2010, van ser sepultades 775 víctimes. Aquesta davallada significativa del nombre de cossos trobats té la lògica explicació basada en què cada vegada hi ha menys fosses per trobar i, per això, menys víctimes que enterrar. Burakovic no ho nega, això, però considera que el nombre de cossos sepultats depèn, abans que res, de les famílies: “Quan es troba un nou cos es pregunta a la família si volen enterrar les restes. El problema és que es van trobant restes a poc a poc i moltes famílies no volen que enterri al seu familiar fins que es tingui la seva totalitat”. Els anys passats van ser més, les famílies que van acceptar la sepultura dels seus éssers estimats. “Per això aquest any hi ha menys persones enterrades, perquè hi ha famílies que segueixen esperant trobar més restes”.

 

La commemoració va reunir les altes esferes polítiques del Govern de la Federació Croata Musulmana de Bòsnia. Juntament amb la República Sèrbia, formen les dues entitats existents al país, creades a través dels Acords de Dayton el 1995. La Federació Croata Musulmana està habitada per una majoria de bosnio-croats i bosnio-musulmans (bosnians), mentre que a la República Sèrbia viuen majoritàriament serbobosnians, de religió ortodoxa. Aquestes tres comunitats van ser les que es van enfrontar durant la Guerra de Bòsnia (1991-1995).

 

Tot i la importància històrica de l’esdeveniment, el dia 11 de juliol no hi acut cap membre del govern de la República Sèrbia. Les tropes serbo-bosnianes van ser les responsables de la matança que va causar la mort d’aquestes 8.000 persones, majoritàriament homes. Però una part de la comunitat serbo-bosniana no reconeix la matança de Srebrenica com un genocidi. Sostenen que el nombre de víctimes és menor del que s’ha afirmat aquests darrers anys. A més, demanen que es condemnin els assassinats perpetrats per les tropes bosnianes durant la guerra. El dia després de la commemoració a Potoçari, se celebra als voltants de Srebrenica un acte en què es recorden les víctimes serbo-bosnianes. Denuncien que la comunitat internacional i els mitjans de comunicació que van cobrir la guerra van silenciar aquests assassinats; i reclamen que es condemnin els culpables. En el lloc on se celebra l’acte s’ha construït un Memorial on estan enterrades les restes de les víctimes assassinades per les tropes bosnianes… restes que corresponen a 35 víctimes.

 

Burakovic ha de bregar en l’actualitat amb aquests problemes que afecten al seu poble. Afirma que el seu treball és ser alcalde de tots els habitants de Srebrenica, tot i que el van votar majoritàriament musulmans. Un dels seus punts més importants és fomentar noves polítiques de convivència entre bosnians i serbobosnians.

 

No obstant, denuncia la poca ajuda que rep del Govern: “Si no obtenim aquestes donacions del govern, no podem fer gran cosa. El nostre pressupost és petit i tot va quedar destruït durant la guerra”. La fractura social deguda a la guerra encara és palpable a Srebrenica. L’alcalde segueix entestat a millorar la situació, però reclama més aquesta ajuda necessària. Tanmateix, pensa que la situació només pot millorar.

 

Un 75,20% dels habitants d’Srebrenica abans de la guerra eren bosnians. El 2005, el nombre va baixar fins a un 40%. Molts musulmans van decidir no tornar a la seva ciutat d’origen després de la guerra. Al marge dels motius personals, Burakovic li dóna molta importància al fet que Srebrenica es trobi a la República Sèrbia, que s’ha convertit en “exclusiva per a la comunitat serbo-bosniana” a través de les seves polítiques. Actualment, ningú sap el percentatge de serbo-bosnians i bosnians que viuen al municipi.

 

L’ajuntament de Srebrenica va impulsar després de la guerra una nova llei que permetés votar als seus antics residents, que havien decidit abandonar la ciutat després del conflicte. D’aquesta manera, les persones podien votar el nou alcalde malgrat no estar registrades ni empadronades al municipi. Aquesta mesura va ser motiu de gran controvèrsia, ja que la majoria de persones que van abandonar Srebrenica formaven part de la comunitat bosniana, i els serbobosnians consideraven injust votar l’alcalde d’una ciutat a la qual ja no pertanyien.

 

Burakovic afirma que aquesta és la situació que la comunitat sèrbia vol fer creure a la població però que, en realitat, és justament el contrari. “La veritat és que vénen més serbis que musulmans a votar. Ells poden tenir la doble nacionalitat (la bosniana i la sèrbia). Creuen la frontera i en quinze minuts ja són aquí, voten i se’n tornen a Sèrbia. Com bosnià, només pots tenir un document d’identitat”.

 

Li preguntem com veu la seva ciutat d’aquí a vint anys. “Espero que haguem pogut arreglar els problemes amb el Govern i que Srebrenica hagi evolucionat i s’hagi convertit en un lloc en el qual tots puguin i vulguin viure. Espero que el Memorial de Potoçari no sigui l’únic al·licient per venir aquí, sinó que tinguem més coses que oferir”.

 

 

[* Mónica Redondo (Per’14)]