Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Reportatges
«Lincoln»: l’èpica interior

«Lincoln»: l’èpica interior

Director: Steven  Spielberg, 2012

“No puc acabar aquesta guerra fins que no aconseguim curar-nos de l’esclavitud, i aquesta esmena és la cura”.

 

Una votació, una llei, un home, un ideal. Aquests són els quatre eixos que vertebren la proposta cinematogràfica del director de cinema més famós de l’actualitat, Steven Spielberg, sempre consistent. El mèrit de la proposta és innegable: mai abans una negociació política (la tramitació de l’esmena que va permetre abolir l’esclavitud als Estats Units) havia condensat a la pantalla tanta tensió moral i tanta emoció intel·lectual. Mai abans un film havia mostrat amb tanta bellesa la perfecta adequació entre la naturalesa dels homes i la saviesa de les seves bones lleis, ni la dificultat, fins i tot en persones de bona fe, per sobreposar-se a la inèrcia dels prejudicis, la ignorància i l’odi irracional.

 

Potser també per primera vegada la veritable protagonista d’una superproducció milionària no és l’estrella de torn, un o una altra, sinó una llei, i amb aquesta gairebé un concepte abstracte encara real i vinculant (avui més que mai) en el món contemporani, i el substrat filosòfic en què es fonamenta la història que veiem: el de la igualtat natural dels homes i la seva dignitat inviolable. Aquest és l’ancoratge moral, encarnat en la sòlida interpretació de l’aclamat Daniel Day-Lewis i en el magnífic guió de Tony Kushner, que permet entendre sense escandalitzar-se per què el president de la nació més poderosa de la terra, impotent per aturar una guerra que dessagnava materialment i anímicament el país, escull la drecera de la corrupció i la compra de vots a favor d’una idea sens dubte més virtuosa que la contrària. També en aquest aspecte la pel·lícula de Spielberg és exemplar. Lluny dels discursos grandiloqüents i de les proclames habituals, de les consignes populistes i la propaganda alienant, la història mostra sense rubor la dificultat real que en el nostre món imperfecte troben les idees bones per doblegar-se i imposar-se a les dolentes. “Si ens sotmetem a la llei, encara que ens resignem a perdre llibertats –la llibertat d’oprimir, per exemple–, potser descobrim altres llibertats que no coneixíem”, diu Lincoln mentre negocia la rendició amb el vicepresident confederat. Ni tan sols una democràcia forta i persistent com l’americana (que malgrat els defectes acull els errors propis amb molta més tranquil·litat i autocrítica que les europees) s’escapa de la inèrcia envilidora de la naturalesa humana, disposada tantes vegades a sacrificar la llibertat a l’altar de la comoditat, la superstició o l’atavisme.

 

I, no obstant això, el nucli central de la pel·lícula és finalment la batalla moral i interior que va lliurar Lincoln. Una batalla que va enfrontar-lo a si mateix i als seus, que els va portar a discutir sobre la licitud d’allargar unes setmanes més una guerra civil extremament cruenta a fi d’aconseguir el propòsit buscat, les inalienables llibertats civils per a una part dels seus conciutadans. El dolor està en el que es mostra (la dona, magistral actuació de Sally Field, ressentida per la mort del tercer dels fills), però molt més en el que s’intueix: allargar la guerra, a canvi d’aquesta esmena finalment aprovada, era la sentència per a centenars, potser milers, de nois (cal recordar que entre els combatents hi havia el fill gran) que van morir en els camps de batalla a tall d’últim tribut a la raó i de trist corol·lari a la vegada. Perquè tan emocionant és l’alegria final dels que van defensar la Unió davant dels confederats com trist és observar la desolació d’un país partit en dos i l’empremta física que a Lincoln va anar deixant tant i tan llarg sofriment.

 

D’una força narrativa aclaparadora, i sòlidament ancorada en les formidables interpretacions d’un llarg elenc d’actors, els personatges creixen o minven a través de la defensa de les seves idees. Entre ells hi ha Thaddeus Stevens (superba interpretació de Tommy Lee Jones), l’abolicionista més poderós del partit republicà, que va compartir la seva vida amb una dona de raça negra i que sintetitza tota la força contradictòria i la veritat del que va passar aquella tarda: “La mesura més important del segle XIX va ser aprovada gràcies a la corrupció instigada i permesa per l’home més pur d’Amèrica”, li diu a ella mentre li lliura commogut la declaració original. I és que tampoc advertim en el director una voluntat hagiogràfica. És cert que Lincoln pretenia evitar el patiment de milers en el present, però sobretot volia evitar-lo en els milions que havien de venir. I malgrat que la nació era un clam contra la guerra, contra la seva crueltat i la durada excessiva, la determinació de Lincoln no admetia sacrificis intercanviables: la legalitat per la pretesa voluntat del poble, la pau a canvi de la tretzena esmena, el silenci per la justícia. El personatge de la pel·lícula, contra el que pugui semblar, no té tampoc vocació de màrtir, i no busca imposar el seu martiri al poble americà. S’alça, digníssima, la figura d’un home atribolat i vençut pel dolor, també pel dolor personal de no haver sabut estimar millor els seus, però amb la convicció d’un deure sempre més alt que aquest dolor. I del poder de les lleis per, tot i que imperfectes, permetre el bé o impedir el mal.

 

Hi ha una escena de la pel·lícula, senzilla i emotiva, que explica el significat últim d’aquella votació i mostra al mateix temps la perícia narrativa del director. Abraham Lincoln i el fill, assegut a la falda del pare, fullegen un llibre de botànica, d’insectes, crec. La càmera s’allunya lentament, en silenci, mentre els senadors americans esperen expectants el recompte final dels vots. Tots coneixem l’esdevenir d’aquest instant, sabem el que va passar i, malgrat això, contenim l’alè i acompanyem cada segon amb la consciència que el que està succeint en certa manera ens pertoca. Mentre el president del Congrés llegeix el resultat final, Lincoln espera dret a la seva habitació, en silenci i gairebé en penombra. No hi ha cap diàleg. A l’instant les campanes i el guirigall exterior saluden la bona nova: l’esmena ha estat aprovada. L’habitació s’omple de llum mentre pare i fill s’abracen, en un signe d’esperança davant un futur millor i més humà, el mateix ideal que ha mogut sempre els homes.

 

La proposta, doncs, no pot ser menys ambigua: cent quaranta minuts de cinema poderós i intel·ligent, inusualment ambiciós i allunyat de l’autocomplaença que en altres ocasions impregna les pel·lícules de Spielberg. Un film exigent i imprescindible per a un món obcecat a negar que el cor de l’home està ben fet. I l’ideal que hi queda imprès n’és la prova irrefutable.