Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Reportatges
Rússia convexa i Europa còncava

Rússia convexa i Europa còncava

Les relacions entre Rússia i la Unió Europea parteixen d’un desconeixement mutu fomentat per les dues parts. Després de vuit anys d’anades i tornades he arribat a la conclusió que Rússia té miopia i Europa, astigmatisme. En tots dos punts de vista trobem una mirada borrosa de la realitat.   Rússia és una creença, la fe nacional convertida en argument irrefutable, i Europa, un raonament escèptic que xoca constantment amb si mateixa i és incapaç de decidir per què no es reconeix en res. Rússia és bàrbara, instintiva i emocional. Europa és la foscor del dubte que engoleix la Il·lustració com a producte de consum. Dues maneres de sostenir-se enmig d’un món tremolós i que troben la consciència en l’enfrontament amb l’altre. L’infern de Sartre convertit en diplomàcia.   Seria pràctic —però immensament avorrit— endinsar-nos en comparacions i dades aparegudes en mitjans de comunicació russos i europeus a propòsit de les mateixes qüestions. Resumiré el problema pel qual no ens entenem. Rússia ofereix dues versions de cada notícia, la nacional i la internacional. Gran part dels corresponsals occidentals recorre a la segona, compra el regal enverinat del Kremlin —el best seller de lectura ràpida i mirada altiva—, perquè ven més i ens permet reconèixer els bons, nosaltres, i els dolents, ells.   D’aquesta manera, en cada atac occidental a Putin, sinònim de Rússia, la UE es troba a si mateixa en la defensa d’un sistema de valors i drets difús. Mentrestant, el cercle propagandístic es tanca a Rússia amb la contradicció entre la visió interna, la notícia nacional, i la visió que arriba de l’exterior, “siempre negativo, nunca positivo”, que deia un que jo em sé…   En definitiva Putin diu el que Europa vol sentir, Europa es reforça i, atacant-lo, li dona la raó davant del poble rus. Això explica que Putin cada any tingui percentatges de suport popular més grans a Rússia, mentre que a Europa se’l presenta com el malvat ideal per a la propera pel·lícula de James Bond.   Qüestió internacional   La revolució ucraïnesa del Maidan va resultar un exemple pràctic de dues maneres d’actuar. Cal recalcar que les manifestacions es van originar com una indignació —no com un 15-M, tan lúdic com ineficaç— contra un president corrupte i unes institucions que no complien cap mena de tasca. Rússia es va donar per al·ludida i, amb l’excusa d’ajudar els “seus”, va aprofitar per quedar-se Crimea, davant la inoperància de la diplomàcia occidental. Paral·lelament, malgrat les promeses europees de suport als ucraïnesos, la realitat és que quan la revolució es va donar per acabada i s’havia de començar a construir, Europa va deixar de mirar cap a l’Est i, com de costum, se’n va desentendre per evitar problemes. En definitiva, Rússia es va imposar amb un nou cop al tauler geopolític, Europa va fer que sí entre badalls i sancions econòmiques i Ucraïna es va quedar sola enmig del caos.   El 2015 Putin va anar a l’ONU i va centrar el debat en la lluita contra el terror. L’irrefutable argument que s’ha convertit en mantra del segle XXI quan es tracta de reforçar el control per prevenir els individus de perills probables i, de passada, de si mateixos. La part més maliciosa del concepte és que ens uneix a tots en l’aspecte emocional a costa d’obligar-nos a prendre partit entre els uns, els terroristes, i els altres, els que s’hi enfronten. D’aquesta manera els Estats Units van entrar a l’Iraq, amb la qual cosa van generalitzar una estratègia de la por altament efectiva. La UE, indigna de considerar-se il·lustrada, es manté entre una neutralitat rousseauniana i la incapacitat de reaccionar conjuntament davant els problemes. Rússia, vist el panorama, s’ha erigit com a baluard de la lluita contra la violència, practicant-la amb desvergonyiment.   Després del discurs a l’ONU, Putin va anar a una entrevista en una televisió nord-americana en la qual va sostenir que Rússia no tenia cap intenció d’entrar en el vesper sirià. L’endemà, el Kremlin confirmava l’enviament d’avions per lluitar contra Daesh, si bé és cert que sostenia l’statu quo d’Assad. Occident, en general, i la UE, en particular, van mostrar la seva indignació com el gos petit que borda des d’una distància prudencial. Però els atacs a França, amb el conseqüent #jesuisParis de torn, van portar els avions francesos a castigar els terroristes amb bombes. Des de la distància, Putin recordava que se l’havia criticat per allò que, en aquest moment, tard i malament, una part d’Europa imitava. Va passar el mateix amb el #jesuisBruxelles, però, en canvi, no va ser trending topic el #jesuisRusse quan un avió de passatgers russos va patir un atemptat gihadista el novembre, abans dels atemptats a França.   A les meves classes de batxillerat tractava amb els alumnes, a propòsit de la guerra de la Independència, els pros i els contres d’un sistema autoritari, tan propi de l’Antic Règim com dels totalitarismes recents, enfront dels d’un sistema constitucional i parlamentari amb sobirania popular. No dubtaven a assenyalar que la UE era un exemple de democràcia, més que Rússia, entenent en aquesta afirmació que a Europa s’atenien més les opinions de tots els participants de la Unió. Però, i no és menys cert, criticaven la incapacitat d’aquest sistema de resoldre problemes a curt termini i el perill de convertir cada discussió en un debat sofista sense solucions pràctiques.   Consolidació   Putin, a partir de la fe de la nació, de convertir-se en referent de la pàtria, fa seva la defensa de Rússia i respon per les seves accions únicament i exclusiva de cara al poble rus. Líder a Síria i, actualment, plantejant a la Xina una estratègia que li permeti tenir una posició de força en la política internacional. La UE respon als problemes organitzant agendes, reunions, debats, retardant-los per poder oposar idees i, generalment, concloent seguir la decisió que el temps, o la diplomàcia d’altres països, hagi donat per bona. És per això que per a qualsevol rus, independentment dels partidismes i del nivell cultural, la UE és un joc tan interessant com poc pràctic. Europa és el museu per visitar durant les vacances, però no el lloc on s’ha d’anar quan van mal dades.   Ucraïna continua esperant. La imatge final del problema sirià és la de John Kerry viatjant a Moscou per negociar amb Putin una solució. A la UE ja ni tan sols la criden per a la foto. Anglaterra sumida en un Brexit sense fi, Espanya amb un govern que es desfà com un terròs de sucre, Itàlia apostant per la força, Hongria i Polònia distanciant-se del que és políticament correcte o Alemanya i Suècia espantades amb l’ascens de forces amb un discurs basat en el rebuig del camí traçat.   I és que, en realitat, l’origen de la Unió és econòmic, un mercat únic simbolitzat en una moneda única. Una defensa a ultrança dels drets humans en un pla teòric semblava que s’hagués convertit en la possibilitat d’una Europa decisiva i important al món. Però ha estat afrontar el problema sirià i la immigració i Europa s’ha tornat a trencar. Cada país ha mirat, novament, pels seus interessos i es proposa solucionar el problema pagant Turquia i multant els que no rebin la quota (refugiats, persones) corresponent. Quota que, tot sigui dit, tothom incompleix i converteix en un debat sentimental en funció dels seus interessos. La nostra demòcrata Europa soluciona els problemes amb normatives, regulacions i sancions.   Rússia veu la situació, festeja amb la Xina i Putin somriu. No necessita pas res per convèncer els russos de la ineficàcia occidental. El putinisme es consolida com a solució pragmàtica als problemes reals, i té via lliure per regular el que consideri necessari. Europa s’assembla cada dia més al palau de vidre de Dostoievski. Un lloc tan preciós com fictici, on l’ésser humà s’ofega i del qual necessita sortir per poder respirar. L’individu salta del mirall còncau al convex i viceversa, i xoca amb una imatge constant del món irreal i esperpèntica.   * Sergio Andrés Pérez (Humanitats’03). Ha estat sis anys donant classes de batxillerat espanyol a Moscú.