Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Reportatges
Srebrenica: de generació en generació

Srebrenica: de generació en generació

La Segona Guerra Mundial, molts van pensar que havia marcat un abans i un després. El món havia estat testimoni d’una de les pitjors barbàries de la seva història i va pensar que, després de superar el viscut, una cosa així no tornaria a passar. Almenys no en els propers cent anys. Però sembla que l’ésser humà tendeix a ensopegar amb la mateixa pedra una i altra vegada. I aquestes persones que van vaticinar o, millor dit, van esperar no tornar a ser testimonis d’un genocidi, van acabar per tornar-se a trobar de cara amb el terror. Potser amb l’objectiu d’evitar aquest temut retrobament amb el desastre, l’opinió pública va començar negant la neteja ètnica comesa a Srebrenica el 1995.

 

La guerra de Bòsnia havia començat anys abans, després de la declaració parlamentària de sobirania a l’octubre de 1991 i, per tant, la lluita pel control territorial entre els tres grups majoritaris de Bòsnia: els serbobosnians (de religió cristià-ortodoxa) , els bosnians (musulmans) i els bosnià-croats (catòlics).

 

El dia 11 de juliol de 1995, es va escriure –un cop més amb sang– l’últim capítol de la Guerra de Bòsnia, quan 8.000 bosnians van ser assassinats a Srebrenica per tropes regulars de l’Exèrcit serbi de la Republika Sprska –liderades pel General Ratko Mladic– i amb la participació també d’unitats de paramilitars serbis anomenats “Els Escorpins”. Des de llavors, cada 11 de juliol se celebra un esdeveniment en què es commemora a les víctimes d’aquesta matança. Un dia per recordar i per reunir tots els afectats al Memorial situat a Potocari. Encara a dia d’avui es troben a Srebrenica fosses comunes que proven la sang freda amb què es va dur a terme la “neteja ètnica”. L’11 de juliol, els últims cossos trobats en fosses properes a Srebrenica durant l’any són enterrats juntament amb les altres víctimes.

 

Un cop més, el contacte personal amb la gent senzilla, oberta i espontània ens ofereix la millor imatge del que se sent després d’haver viscut un conflicte d’aquestes característiques o per pertànyer a aquestes famílies afectats. Les versions oficials no ens serveixen per a res. La veritat es troba en un altre costat: en el testimoni de la gent. És aquí on em vaig embarcar.

 

La memòria que no mor

 

Gairebé vint anys després de la tragèdia, Pedja i els seus amics viuen a Bratunac (Bòsnia Hercegovina), a poc més de deu quilòmetres de Srebrenica. Tots van néixer entre 1994 i 1995. Eren molt petits, llavors: no recorden –no poden– els successos d’aquest ja llunyà mes de juliol. Tanmateix, això no els ha impedit conèixer les arrels de la neteja ètnica que es va dur a terme a la seva ciutat. No només conèixer-les, sinó identificar-se amb el que ha passat. Aquest grup de nois forma part de les noves generacions de joves. Una generació que hauria de ser renovadora i que hauria d’impulsar un nou país al marge dels odis passats. Però no és gens senzill; calen diverses generacions per oblidar i Pedja i els seus amics semblen tenir dificultats per fer-ho.

 

El poble serbi se sent criminalitzat per Europa amb el succeït a Srebrenica. Els seus líders militars i polítics, Ratko Mladic i Radovan Karazdic, estan sent jutjats des de fa anys pel Tribunal Internacional de l’Haia, però reclamen que també es jutgin als bosnià-musulmans per matances comeses a la mateixa zona per tropes bosnianes contra la població sèrbia . Aquestes matances es van produir uns dos anys abans de la caiguda de Srebrenica i van ser atribuïdes al comandant Naser Oric. Tot i que es tractava d’uns 500 crims contra civils serbis, mai han estat considerats per la comunitat europea com una neteja ètnica. Naser Oric va ser jutjat per aquests fets pel Tribunal Internacional de l’Haia però va ser inexplicablement alliberat per falta de proves.

 

Precisament, aquest tractament desigual de la Comunitat Internacional a l’hora de mesurar i jutjar les responsabilitats són el motiu que tots els 12 de juliol (dia posterior de la commemoració del Genocidi de Srebrenica) els serbis es reuneixin en Bratunac, homenatgin els seus morts , i condemnin la inactivitat de la Comunitat Internacional.

 

No és fàcil valorar tot el que encara segueix passant aquí si no és coneixent la seva gent i veient que no tot és blanc o negre. Hi ha molts grisos.

 

De fet, poc després de conèixer-lo, Pedja em regala una bufanda d’un equip nacional serbi. És blava, blanca i vermella, com la bandera del seu país. En senyal d’agraïment, me la poso al voltant del coll. Un dels amics de Pedja condueix una furgoneta blanca, a la qual s’ha pujat també tot el grup de joves. La furgoneta no té seients a la part de darrere, però els nois ja s’han encarregat de “condicionar” el vehicle posant unes cadires de cuina perquè tots puguem estar asseguts. En baixar de la furgoneta, Pedja em demana que em tregui la bufanda que m’havia regalat i m’assenyala una de les cases que tenim davant. “En aquesta casa viu una família de musulmans. Podria haver problemes “. Pedja m’adverteix com si fos una cosa lògica, natural. Segurament –igual que tots els seus amics– portarà fent des que té ús de raó. L’últim que recordo de Pedja és el seu tatuatge: un enorme escorpí en el seu braç dret. Potser tingui alguna cosa a veure amb el grup paramilitar responsable de la matança de musulmans a Srebrenica. O potser és simplement una casualitat.

 

L’anècdota de la bufanda amb Pedja va tornar a ocórrer a només a uns metres de distància, però en un context completament contrari. Aquesta vegada va ser un matrimoni musulmà –Nurif i Vahid–, que van aconsellar a una companya que es tragués la gorra amb la bandera de Bòsnia i Hercegovina poc després de fer-li com a regal. “Sobretot si travesses la frontera fins Sèrbia”, han recalcat.

 

Una convivència discutible

 

La regió en què viu aquesta família se situa dins de la Republika Srpska de Bòsnia que juntament amb la Federació Croata Musulmana són les dues entitats sorgides arran dels Acords de Pau de Dayton (1995). La Republika Srpska ocupa el 49% del territori de Bòsnia i està habitada en un 80% per ciutadans serbis de religió ortodoxa, i el 20% restant són bosnians musulmans. Malgrat aquesta aclaparadora majoria sèrbia, dins de la mateixa zona conviuen tant ortodoxos com musulmans.

 

Com si fos un enclavament, hi ha línies de cases on viuen bosnians enmig d’un poble habitat per serbobosnians. Els habitants saben perfectament els llocs en els quals pot haver conflicte, i on poden portar bufandes o gorres amb la seva bandera. Però són només pocs metres: els que separen aquestes grans distàncies. Com si es vigilessin entre ells.

 

Un altre és el cas del matrimoni Sopotnik, amb un fill de 22 anys, Jasmin. El jove va acabar d’estudiar fa tres anys, però segueix vivint a casa amb els seus pares i ajudant-los en l’economia familiar per falta de treball. Pares i fills porten a l’atur més de tres anys. La seva casa es troba just a la vora del riu Drina, que separa la frontera entre Bòsnia i Sèrbia. La pesca al riu i la venda de mel és el que els fa sortir a flotació. Durant la guerra, la seva casa va ser cremada i destruïda. Allí va ser on va néixer Jasmin. Van tenir la sort de poder construir una nova casa, situada just al costat de la seva antiga residència: només sortir per la porta, veuen el que havia estat la seva llar destrossada. Tots els dies. Una manera singular de superar el passat.

 

Però les curtes distàncies es fan encara més grans per als que sí que van viure la massacre de juliol de 1995. Milica –gairebé seixanta anys, llavors– viu avui amb el seu fill i el seu nét; entre els tres s’encarreguen de portar la llar endavant. El motor principal d’aquesta família és l’agricultura i la ramaderia, com en la majoria de llars de la regió. El nét és el responsable d’un petit porc que tenen a l’estable.

 

Així, entre ramaderia i agricultura –molt pobre–, i també un ordinador amb connexió a Internet, Milica transmet pau. És la seva mirada: càlida i tranquil·la, com si hagués oblidat el genocidi ocorregut tan sols vint anys abans. Una mirada que potser no puguem observar en tots els cristianoortodoxes de la regió. El conflicte entre els bosnians i els serbobosnians segueix viu en molts sentits.

 

srebrenica 11b

 

Una pau molt fosca

 

Oficialment, el conflicte que va portar a la guerra dels Balcans va desaparèixer amb els acords de pau. Però realment es pot parlar de la fi dels odis? Els problemes de convivència social continuen vius i no serà fàcil eliminar-los en la seva totalitat. Des del punt de vista més humà, el conflicte persisteix i segueix influint en la personalitat d’aquest poble.

 

El problema rau en la dificultat de resoldre aquest problema. Pot un poble enfrontat perdonar els uns als altres vint anys després? Les noves generacions són les responsables de girar full i eliminar els odis. És un procés que ocorre pràcticament sense que ells siguin conscients, simplement el temps passa, i els problemes s’esvaeixen. Malgrat això, la influència que reben de l’educació i la família pot fer aquest procés més llarg i la reconciliació més tardana. I la pregunta és si realment estan sent educats per a això o per seguir arrossegant el conflicte que va portar a una de les massacres més grans de la història.

 

Un fet significatiu: un nen o jove segurament mantingui una relació d’amistat amb una persona d’un altre grup majoritari a Bòsnia. Però, si li pregunten si es casaria o tindria una relació més estreta, aquest respon: “Impossible. Ells van matar al meu pare”.

 

 

Text: Mónica Redondo (Per’14)

 

Fotografia: Mónica Redondo i Elisa Bernal Arellano (Les fotografies s’han realitzat dins del curs de fotoperiodisme de Reporter Academy a Bòsnia i Hercegovina).

 
 
Barcelona, on vas?