Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Reportatges
«Vull guanyar, però si no ho aconsegueixo, deixeu-me ser valent intentant-ho»

«Vull guanyar, però si no ho aconsegueixo, deixeu-me ser valent intentant-ho»

Quan s’acaben uns jocs olímpics toca fer balanç. Econòmic: els de Londres van costar prop de 16.000 milions d’euros, lluny dels 40.000 que van costar els més cars de la història, els de Pequín. Diuen que es van recuperar. I personal: hi ha un altre tipus de “costos”, molt més elevats, que s’adquireixen amb l’esforç i són de molta més llarga durada. Equilibri, maduresa, il·lusió…: tot un seguit de virtuts que es poden obtenir en l’esport com si fos una escola i que un pot aprendre dels grans esportistes. O no: dependrà del “monstre que tots tenim dins i que hem d’aprendre a controlar, l’ego”, assegura l’Ander Mirambell, esportista d’elit de skeleton, primer olímpic espanyol en aquesta especialitat.

 

Javier Marcet (president de la Fundación Marcet) / Jaume Figa

 

A l’hora de participar en competicions esportives, on un pot mostrar el seu jo més personal i pot arribar a ser molt admirat, cal tenir les coses clares per seguir tocant de peus a terra. “Cada medalla o resultat –diu l’Ander Mirambell– és una conseqüència de la feina ben feta: el dia de demà, les medalles s’ompliran de pols i jo em quedaré amb les vivències, experiències, la gent que he conegut, el que he après…”. I ja està.

 

I què és el que s’hi aprèn? Valors com el talent o l’ambició; els que sorgeixen de l’amistat i del companyerisme; la constància, el sacrifici… “L’eina més educativa que he tingut és l’esport –diu Pep Guardiola, exentrenador del Barça, en els vídeos filmats pel Banc Sabadell ‘Converses sobre el futur’–; hi he après a acceptar la derrota, a veure que un altre és millor que jo; que al que mana i em diu ‘avui no jugues’ li he de fer cas perquè sé que he tingut un mal comportament; he après que avui m’esforço per tu i demà ell s’esforçarà per mi… I, com a entrenador, he après que la meva tasca consisteix a aconseguir treure el millor de cada un dels meus jugadors, perquè sé que poden donar-m’ho”.

 

Però no és bufar i fer ampolles, això: necessita temps i, sobretot, esforç. “És com l’skateboarding –explica Pep Marí, psicòleg del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat (CAR)–: t’impulses amb el peu, però en el moment en què deixes de tocar el terra, comences a perdre força. No pots parar mai. T’has de saber organitzar, saber el temps que tens per a cada cosa, valorar quines són les prioritats”. Per això, l’esport practicat des de joves pot ser una autèntica escola. Un esport ben enfocat en què es destaquin el sacrifici, la feina, l’esperit de superació, la recerca de solucions, l’acceptació d’unes normes, el respecte, el fet d’adquirir el sentiment de formar part d’un equip, l’aprenentatge d’acceptar la derrota o el fracàs…

 

Models per seguir

 

Els més petits busquen referents amb qui poder-se veure reflectits i a qui poder imitar. De totes maneres, cal ser conscients de la naturalesa ambivalent de l’esport. La pràctica esportiva pot ser una font d’educació, de salut, d’integració, però també pot ser motiu d’ignorància, malaltia, violència i exclusió. Desgraciadament, la major part dels nens que practiquen un esport estan dirigits per persones que no saben absolutament res de tot això. I, tanmateix, aquests nens estan en el millor moment i situació per poder adquirir uns hàbits o valors a través de l’esport que practiquen. En definitiva, estan perdent la millor oportunitat de la seva vida d’aprenentatge, quelcom essencial en la seva formació integral.

 

D’altra banda, sovint els esportistes d’elit no són el model esportiu ni professional que desitjaríem per als joves, sinó més aviat el contrari. Per això, un projecte de formació en valors a través de l’esport significa, per part dels que hi intervenen, una dedicació de temps i d’esforç considerable. Cal que estiguin disposats a implicar-s’hi i a mostrar quins són els models correctes que cal seguir. No pot ser veritat que l’únic valor vàlid és el que té o es forma cadascú, sense més ni més. Com deia fa poc el periodista Pedro J. Bosch en un article publicat a El País (31 d’agost de 2012), “¿qui pot confiar avui en un proïsme que es llança al tobogan del ‘campi qui pugui’, que no vacil·la (…) a l’hora d’incomplir la paraula donada, fer gala de camuflatge tributari o desfer-se de la seva parella com si fos un kleenex usat?”.

 

Existeixen els valors universals, que ens fan admirar la integritat o no d’una persona. I l’esport és un mitjà educatiu extraordinari per a aquesta formació i tot sovint el desaprofitem. Fonamentalment el problema rau en el fet que no ens adonem que l’esport té una finalitat com a joc, que és guanyar. Però si s’enfoca com l’única finalitat estem perduts, perquè la competició esportiva es converteix en un camp difícil, on només es busca derrotar l’altre com sigui. En canvi, si és un mitjà per continuar millorant, quan es perd no passa absolutament res perquè aquesta derrota ens porta a reconèixer els nostres errors per continuar endavant. Què és això, si no parlar de valors?: humilitat, esperit de superació, esforç, respecte… En realitat, l’esport no educa en valors, tot depèn de l’ús que se’n faci.

 

Més enllà de la competició

 

Xavi Hernández, centrecampista del Barça. Iker Casillas, porter del Madrid. Grans rivals, però grans amics. El 2012, el Premi Príncep d’Astúries dels Esports els ha tocat perquè –segons justificava el jurat que atorga el premi– “els dos simbolitzen els valors de l’amistat i del companyerisme, més enllà de la màxima rivalitat dels equips als quals pertanyen. El seu comportament esportiu és un model per als joves, i són un exemple de joc net, que és admirat per tothom”. Respecte. Solidaritat. Humilitat.

 

L’esport net ha d’anar més enllà de les competicions. Un hi aprèn a guanyar… i a perdre. Per això pot ser escola de virtuts, tant per als que hi són com per als que l’observen. Tan important és saber “la força exacta que necessites per lluitar en el karate” com saber quan ho has de deixar, perquè et coneixes. “No cal molta força per encarar-te amb un contrincant –diu l’Irina Chic, estudiant d’Educació Primària a la UIC i karateka–; has de saber aprofitar la seva força i els seus moviments. Per fer-ho, cal molta concentració: has de sentir l’aire que es trenca i veure què farà l’altre abans que ho faci”. Concentració. Diligència. Constància.

 

“Vull guanyar. Però si no ho aconsegueixo, deixeu-me ser valent intentant-ho”. És el lema que fan servir al moviment Special Olympics Espanya, que resumeix molt bé el que pot arribar a ser l’esport. És important guanyar. Sí, és clar. Però més important encara és adonar-se de què em pot arribar a aportar. “Cal aprendre a transcendir l’esport i el que fas cada dia –afirma Pep Marí–; és a dir, anar més enllà de l’objectiu concret i conegut que tenen les coses. L’esportista d’elit té una data de caducitat, segur. Per això, si has sabut mirar més enllà, no t’enfonsaràs, com han fet, malauradament, tants esportistes. I sabràs que si vols aconseguir el màxim nivell en l’àmbit professional, hauràs d’aplicar-te igual que un esportista d’alt rendiment”.

 

Esforç. “Deixeu-me ser valent intentant-ho”.