Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Editorial

365 oportunitats

Jaume Figa i Vaello

No és una conversa real, però podria ser-ho. És més, afegint-hi una mica de context, és un diàleg que podem sentir o llegir cada dia:

 

–        Jo crec això.

–        Doncs jo no.

–        Ah, doncs potser no.

–        Ara bé, i si tu tens raó?

–        Vols dir? Potser sí… O no.

–        Chi lo sà

 

I la cosa podria seguir, usque ad infinitum. Quan l’única convicció que un té és la del relativisme, tot tipus de diàleg es converteix en un cercle viciós que no va a parar enlloc. Vol dir això que l’opció correcte és un fonamentalisme immòbil que no accepti a tothom que no pensi com jo? No. I m’explico arran del nefast atemptat del dimecres passat, al setmanari Charlie Hebdo, les conseqüències del qual han tingut, tenen i tindran –m’atreveixo a dir que a nivell mundial– gran ressò a partir d’ara. Jo penso sincerament que només partint de la base que sabem qui som i cap a on anem, podrem actuar amb llibertat i, si som honestos amb nosaltres mateixos, les opinions contràries no ens convertiran en intolerants, sinó que ens portaran a parlar.

 

Fa poc recordava el que em va dir el periodista Arturo San Agustín en una entrevista que li vaig fer: “Els europeus ens estem suïcidant culturalment. No sé per què hem de tenir un complex d’inferioritat. És cert que hem fet molts disbarats, però també grans coses”. I citava una frase del cardenal Ratzinger: “‘Europa no s’estima’: una frase tan simple com aquesta m’ha fet pensar molt”.

 

De veritat, és molt trist quan veus que algú decideix matar a boca de canó –i més encara quan es fa en nom de Déu–, només perquè no està d’acord amb tu: això és fonamentalisme, comportament dictatorial i, per tant, antidemocràtic. Però també es antidemocràtic –em sembla– aprofitar la llibertat que et dóna aquest sistema per insultar sense tenir el mínim de respecte, principalment al que fa referència a la religió, ja sigui cristiana, musulmana o jueva.

 

Jo tampoc sóc Charlie Hebdo, perquè m’agrada la llibertat partint d’una base de qui som i que és respectuosa amb els altres. I Europa té una història molt més enllà de la Revolució Francesa i la seva suposada revolució de les llibertats. ¿Per què ha de ser bona pràctica de la llibertat d’expressió atacar el fet religiós, però no riure’s de l’holocaust nazi o del lobby homosexual? Ni una cosa, ni l’altra. “No creo que, bajo el paraguas de la libertad de expresión –ho diu molt bé erreadas–, uno pueda faltar al respeto tan grosera e impunemente. Una, dos, mil veces. ¿Por qué se puede faltar al respeto sólo en una dirección? ¿Por qué hay asuntos, en cambio, sobre los que no se permite la mofa?”. S’onegen les banderes de llibertat, igualtat i fraternitat, però s’han quedat amagades les dues últimes; sobretot la tercera. Je ne suis pas Charlie, mais je suis avec eux (jo no no sóc Charlie, però estic amb ells).

 

Repeteixo: només partint de la base de qui som, podrem actuar amb la llibertat suficient per arribar a ser encara més, amb els altres. Això és com el temps: quan ens fem grans, no és que els dies passin més ràpid, sinó que som conscients que ens allunyem d’un moment concret que recordem. Quan som petits, aquest punt temporal de referència, ens falta.

 

No es tracta, per tant, com diuen alguns, de ser políticament correctes –que això no és més que una nova forma dictatorial, sinònima de no dir el que un pensa, per estalviar-se anar en contra d’altri o del que està establert–, sinó que es tracta d’opinar, partint del que s’és i sense insultar. Per això, no em sembla que l’atemptat de l’altre dia sigui en contra de la llibertat d’expressió, sinó de la democràcia.

 

El diàleg del principi hauria de ser així:

 

–        Jo crec això.

–        Doncs jo no.

–        Bé. Parlem-ne.

 

A primers d’any em van enviar una imatge que em va agradar: dos personatges, i un li pregunta a l’altre: – Què ens depararà el nou any? – 365 oportunitats. Tant de bo tinguem tantes oportunitats de dialogar en pau, a tot el món.

 
 
Silenci: és Nadal!
Ciutats sàvies