Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Editorial

Com un poliedre

Jaume Figa i Vaello

Avui, “resolem qüestions complexes en 140 caràcters, i les amistats en el que diu Facebook que són els nostres amics”. Avui —ho recordava recentment la periodista Rosa M. Calaf, en l’acte de graduació dels alumnes de Comunicació de la UIC—, “tot és efímer, superficial”, i sovint ens acontentem amb el que la xarxa globalitzada googleliana ens diu que és la veritat, directament proporcional al nombre de resultats que doni —amb el mínim de temps possible— el senyor Google o, en el millor dels casos, veritat serà igual al “segur que tinc sort”…

 

Em va agradar molt el discurs de la periodista Calaf. La seva dilatada trajectòria professional —més de tres dècades treballant a Televisió Espanyola, com a corresponsal en diferents capitals del món: Nova York, Moscou, Buenos Aires, Roma, Viena, Hong Kong i Pequín— li atorga prou autoritat moral per afirmar sense embuts, a uns acabats de llicenciar: “Tingueu el valor de cercar la veritat, amb afany: de comprometre-us-hi sense escletxes i d’aixafar l’arrogància, de no permetre que es difumini la línia entre el bé i el mal”.

 

Quan sembla que l’única eina per decidir cap a on tirar és allò “políticament correcte”—contraditcio in terminis, dit sigui de pas, del relativisme que parteix d’una norma per no tenir normes—, em va cridar l’atenció que aquesta periodista sortís tan clarament en defensa de la veritat necessitada de recerca i, a més, que advoqués per la integritat del professional que “sovint es troba davant la temptació constant de la drecera i el diner fàcil, preguntant-se si serà capaç de viure si hi cau”.

 

“La vocació de tota universitat —deia sant Joan Pau II a la seva Universitat Jagellònica de Cracòvia, el 1997— és el servei a la veritat: descobrir-la per transmetre-la als altres”. És cert que Calaf parlava a futurs comunicadors, però ho feia amb un llenguatge realment universal, que esqueia molt bé a un fòrum universitari. I ho feia parlant del periodisme com un servei als altres, sí; però un servei que no és exclusiu dels que ens dediquem a aquestes tasques, sinó de tothom que, conscient que viu en societat —no en una xarxa social—, no defineix les amistats segons les normes de Facebook, o no queda satisfet amb coneixements de 140 caràcters, sinó que busca aprofundir amb el contrast, la discussió i la solidaritat entre disciplines dispars i, a vegades, distants; el que entén, en definitiva —com deia el papa Francesc a l’entrevista concedida fa uns mesos a La Vanguardia— que la globalització hauria de ser no una esfera en què tots els punts són equidistants, sinó un poliedre on estiguem units, però cadascú conservant la pròpia particularitat, riquesa i identitat. Lamentablement —conclou el papa— “això no es dóna”.

 

Podria semblar agosarat dir que a +1 volem contribuir a aquesta ben entesa globalització; el fet, però, és que +1 ha nascut en l’àmbit del saber universitari que no pot oblidar i, seguint el seu lema, vol formar part d’aquest món: la suma de les petites històries és el que ens fa grans. Ja acumulem uns quants mesos d’empenta, i ara sortim en paper, amb tot un seguit de petites històries molt variades i de les diferents facultats de la UIC.

 

Ara, només espero que +1 realment sigui un instrument que creï el poliedre a què em referia. Les paraules amb les que acabava el discurs Rosa M. Calaf em sembla que encaixen molt amb aquesta meta: “La vida només es pot viure mirant endavant, però només es pot entendre mirant enrere, amb humilitat. Se us necessita per construir el futur”. Sumant històries.

 

[* aquest editorial és el publicat al primer número de +1 en paper]

 
 
La breu eternitat