Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Editorial

El progressisme que fa història

Jaume Figa i Vaello

Em va agradar molt el pòster que ens van dissenyar per donar a conèixer el +1: sobre un mar de signes  “+” i “1” em sembla que quedaven molt gràfic el que deia fa una setmana: que molts pocs fan molt.

 

Avui, volia fixar-me en el que realment suma: la vida d’aquelles persones que s’aixequen en un dia com avui amb ganes d’enfrontar-se a la setmana, i no com feia Garfield, que odiava els dilluns. És normal que, sovint, deixar enrere el diumenge se’ns faci costerut, però realment ¿volem construir el nostre futur –i el de tots i tot el que ens envolta– amb cares llargues? La història està per fer, per això cal usar bonament la nostra llibertat per construir-la, amb inventiva, amb més o menys originalitat i amb tenacitat. Perquè la història és nostra i l’hem de fer nostra. I així, avancem. Així, progressem.

 

Contràriament, és trist veure com, sota l’estendard de “progrés”, aquesta setmana el govern de Bèlgica ha aprovat una llei que permet “eutanasiar” –que falsos sonen els eufemismes!…; perdoneu… però algú ho havia de dir– als infants, quan el metge decideixi que la situació del nen o nena no és digne de ser viscuda, i els pares no es vegin amb el valor de viure una situació així. A part que em sembla molt agosarat i perillós decidir quan una vida és digna o no de ser viscuda (sota quins paràmetres?), dic “contràriament” perquè lluny del que significa progrés –etimològicament ve d’“anar-gradior cap endavant-pro”–, això no avança, retrocedeix: aquí no sumem històries, sinó que en restem.

 

Curiosament, pocs dies abans d’aquesta aprovació, l’Acadèmia de Cinema Espanyol premiava amb el Goya al millor curtmetratge d’animació Cuerdas, una història molt maca sobre un nen amb paràlisi –ni es mou, ni parla– a qui acaben de portar en un orfenat. Allà, la María, una nena de la mateixa edat, deixant de banda completament el que diuen els altres nens, se’n fa càrrec i l’ajuda a “caminar”.

 

Em sembla que la màgia d’aquesta història –basada en fets reals: els del fill del director i guionista– rau precisament en el que volen obviar els que decideixen fer aquestes lleis que no porten vida: el que de veritat necessita una persona malalta –i més, encara, un nen que ho ha estat des del naixement i que amb prou feines ha tingut temps de conèixer el mal– és que l’estimin i que li dediquin temps. Que se senti estimada. És aleshores quan el que es dóna descobreix una felicitat molt més gran. Ho diu, a L’habitació de Marvin (1996) la germana que porta anys cuidant el pare a l’altra,: li parla de la immensa sort que ha tingut de poder estimar tant algú.

 

Fa poc parlava amb un amic que té uns quants fills. Un d’ells –ella– té la síndrome de Down. Mentre l’esperaven, quan els ho van diagnosticar, van començar a resar perquè naixés bé, però no. Parlant amb ell, em deia: “Jaume, si ara em tornés a passar el mateix, no resaria perquè fos una nena normal”. El motiu? El mateix de L’habitació de Marvin. És difícil, sí, és clar; però –mutatis mutandi– igual de difícil com fer amics i mantenir-los, però l’única manera de fer història –en tots els sentits.

 

 
 
 
  • Un de per aquí

    Tota la raó! Tot ser humà, si se sent estimat, vol viure. A més, sempre hi ha possibilitats de curació. Ningú té el poder de treure la vida a un altre. La vida és única!