Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Editorial

El gran teatre del món

Jaume Figa i Vaello

Sóc conscient que porto casi dues setmanes sense escriure per aquests “barris”: la preparació dels continguts per a la revista en paper –que ben aviat us podrem oferir!– m’ha estat robant el temps i amb prou feines he pogut posar-me a escriure. Però sí reflexionar del que anava passant al “gran teatre del món”. Així ho veig.

 

Escena primera. Les eleccions europees han suposat un autèntic dòmino socialista. Cau Rubalcaba, i cau el líder del País Basc. I, aquí, cau Navarro. Semblava que treia el cap l’alcaldessa de Santa Coloma, però no: diu que tampoc. I també cau Elena –se’n va per desacords anunciats–, mentre Icetaun vell del partit– diu que conduirà la formació fins al congrés de 2015; i que, després, ja veurem. És a dir, no hi ha renovació. Però el poble demana canvis a la política que fa pudor –“algo huele a podrido, en Dinamarca”, que deia Hamlet–. I, per això, la demagògia de ‘Podemos’, triomfa. El poble condemna la corrupció, però nosaltres –el poble que suposadament governa en tota democràcia– sabem, dirigir-nos per un mínim de principis morals?

 

Escena segona. Espanya ja té nou rei. Des de les 12 hores de la matinada del 19 de juny de 2014. Felip VI ha parlat d’una “monarquia renovada, per un temps modern” (renovada per dins i per fora?); i apel·la a “l’exemplaritat en la vida pública”. Ser persona pública implica –sempre– ser persona exemplar: ho hauria d’implicar; o no? Però si un no procura ser-ho abans, difícilment ho serà després…

 

Escena tercera. El mundial s’inaugura… –bé: es va inaugurar i, per alguns, ja s’ha acabat (serà només casualitat, la coincident crisi del Barça i la crisi de ‘la Roja’?)–. Total, que es va inaugurar i alguns el van titllar de masclista: que el futbol i el masclisme van de la mà. Ho vaig llegir en un twitt que ara mateix sóc incapaç de recuperar, però crec que tenia raó: feia referència al número de l’acte inaugural, amb un que diuen cantant, –Pitbull–, i una Jennifer López i una tal Leitte com a estrelles. El twitt en qüestió –que segueixo sense trobar–, no només ho deia per les lletres d’ell que, segons la BBC son molt masclistes, sinó també per l’ajustada vestimenta-amb-banys-de-silicona d’elles dues. Cal usar a la dona com a objecte sensual per començar un mundial de futbol?

 

Escena quarta. Una entrevista. El Papa Francesc segueix sorprenent-nos per la seva suposada obertura. En realitat, diu el de sempre, però “a la manera llatina”. I ho diu molt bé. A l’entrevista amb Henrique Cymerman, de La Vanguardia, critica molt durament el sistema polític i econòmic i com ens estem destruint perquè “hem posat els diners al centre; al déu diners, i no a l’home i a la dona”. Dóna moltes pautes de funcionament per la vida. Però cal llegir-la en clau universal, no local, com alguns han fet.

 

Epíleg. La vida és una sessió contínua, fins que arribi el final. Quan sigui, però em sembla que no és una mala idea evitar que ens agafi desprevinguts. És important viure-la amb optimisme, però sense ser il·lusos. Per seguir actuant, necessitem el guió, i el director: l’única manera d’arribar al gran final.

 
 
Els nostres (s)avis