Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Editorial

El parany de la «maquinització»

Jaume Figa i Vaello

Ahir al matí vaig anar a visitar el “nou” Hospital de Sant Pau, una magna obra modernista que ens parla d’arquitectes que –no és una queixa, és un fet– dormen una mica eclipsats per Antoni Gaudí. Lluís Domènech i Muntaner –mestre del de Reus– va dissenyar tot un conjunt arquitectònic que ocupa una superfície de tretze hectàrees de l’Eixample que el 1997 va ser declarat per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat, i recentment ha estat restaurat per obrir-lo al gran públic. Es tracta d’un dels recintes modernistes més grans del món –si no el més gran– i, possiblement conscients d’aquest fet, molts barcelonins pensaven que valdria la pena fer més d’una hora de cua per entrar-hi. És clar que ahir era diumenge i érem molts els que vam aprofitar el bon dia per sortir al carrer –si algú sap on s’ha amagat l’hivern, que m’ho digui, si us plau!–, però de segur que seran molts centenars –o milers!– que no deixaran passar l’oportunitat de visitar-lo gratuïtament fins al proper 16 de març.

 

Encuriosit, vaig llegir la història d’aquest hospital, i em va cridar l’atenció com va néixer, gràcies, sobretot, a la generositat d’un banquer de Barcelona, Pau Gil i Serra, home de negocis de prestigi que, establert a París des de molt jove, va heretar i fer una enorme fortuna. En el testament, Gil deixà les instruccions que, un cop mort, li liquidessin la banca i li donessin la meitat del que en sortís per construir un hospital de classe alta –com el que ell coneixia de París–, però dedicat als pobres. L’altra meitat –Gil, solter, no tenia descendència– era per als fills del germà. Així, l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va néixer amb la finalitat de poder ajudar les persones més necessitades.

 

Tornant cap a casa em va arribar la gran notícia de l’alliberament del periodista d’El Periódico Marc Marginedas, gairebé sis mesos –demà els faria– segrestat per gihadistes de l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant (ISIL). És una gran alegria, una mica velada perquè continuem sense notícies de Javier Espinosa –d’El Mundo– i Ricard Garcia Vilanova –fotoperiodista freelance–, a més de trenta reporters més de tot el món i més d’un centenar de sirians, segons documenten Reporters Sense Fronteres. Déu vulgui que els tinguem aviat a casa.

 

Tot això em ve al cap perquè em fa parlar de les persones que treballen per als altres. No necessàriament de manera altruista –aquests últims, recorrent el món, es guanyen el pa de cada dia, tot i que és veritat que el periodisme ben entès és un servei–, però sí conscients que treballen amb persones. Cada setmana, cada dimecres, a la redacció d’El Periódico hi havia una concentració per demanar l’alliberament d’en Marc. I a molts altres llocs, com a la Universitat de Navarra, on va estudiar.

 

Avui, potser més que mai, fa falta que donem voltes a tota aquesta qüestió; el món cada vegada més tecnològic ens pot portar a oblidar que són persones –i no màquines– les que treballen per a nosaltres o amb les qui treballem. “Alguns –deia el professor Alejandro Llano, a la inauguració del simposi ‘Empresas con rostro humano’, que hi va haver el divendres a la UIC– continuen pensant que l’evolució està vinculada al creixement de la ‘parafernàlia informàtica’”. I no és així. Tractant les persones com el que són, la mateixa empresa pot donar molts fruits. “Una empresa humanista –deia en un altre moment Llano, filòsof pioner a Espanya a parlar del concepte ‘empresa humana’– és aquella en què la majoria del membres estan integrats a la ‘narrativa’ de l’empresa”. No es tracta de crear una espècie de “segona família” –cada cosa és el que és– o un espai fals de cotó fluix. “Cal estimar la gent amb el cor –explicava Josep M. Pujol, president de Ficosa Internacional, també en aquest simposi– per involucrar-la en el mateix vaixell, en el mateix equip”.

 

Per coses de la vida em va arribar un vídeo que reflecteix molt bé el tema de què estic parlant. És d’una antiga sèrie de televisió americana, Te quiero Lucy (1951). Lògicament, és una exageració; però veient els extrems, podem arribar a veure el parany a què ens pot portar la “maquinització”.