Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Editorial

Els nostres (s)avis

Jaume Figa i Vaello

L’altre dia, parlava amb el periodista Josep Puigbó. Érem uns trenta, de tertúlia amb ell. Bon professional –d’aquells amb qui ve de gust intercanviar experiències–, ens va estar parlant de la seva tasca periodística en els diferents mitjans on ha treballat: ràdio i televisió. Especialment de la seva última aventura. En realitat, ell diu que no és seva, sinó que és de tots: un programa que vol que sigui molt social. Però el cas és que dedica tantes hores de feina a cada una de les entrevistes que fa, que la passió és més forta que ell i, com els seus personatges, en parla amb un deix d’emoció.

 

A (S)avis, Puigbó ha agafat el timó d’aquest programa, on entrevista en profunditat a persones de més de setanta anys que no només han tingut –o tenen– un paper clau en la història més recent, sinó que també l’han escrita; una experiència que dóna l’edat, però també la forta implicació. D’alguna manera, (S)avis, en cinquanta-cinc minuts –tot un privilegi, pel que s’estila en televisió– vol donar veu a tantes persones que ens diuen molt i de les quals podem aprendre molt més, encara. Avis que ens omplen de saviesa perquè són, de veritat, savis.

 

El millor d’aquest programa –i era el que ens explicava Puigbó– és aquest fer d’altaveu de la gent que té molt a dir. Perquè sovint, enfundats en una closca d’egoisme, ens acontentem a mirar-nos el melic i no som capaços de veure-hi més enllà del nas; com a molt, escoltem perennement el que ens reprodueix el nostre smartphone: bé podria haver escrit de nosaltres, el poeta castellà, “érase una vez un hombre a unos auriculares pegado; érase una vez unos auriculares superlativos…”

 

Fa dues setmanes vaig assistir a una conferència del professor Etienne Montero, degà de la Facultat de Dret de la Universitat de Namur (Bèlgica). Després vaig tenir l’oportunitat de xerrar-hi una estona, i d’aquesta conversa –si Déu vol– en publicarem una entrevista. Montero és, avui, de les poques veus belgues que parla sense pèls a la llengua i explica com, jurídicament parlant, la llei que aprova l’eutanàsia està tan agafada amb pinces que s’interpreta ràpidament de manera molt lliure; i, com més temps passa, més s’anestesia la consciència dels belgues.

 

Concretament, em va cridar l’atenció –i em va causar molta pena– comprovar com l’eutanàsia cada vegada més es veu com un dret no de l’eutanasiat, sinó dels altres; és a dir, es capgiren els papers. Ara resulta que el malalt –o la persona d’edat avançada– gairebé té l’obligació de demanar l’eutanàsia perquè, si no, acaba sent un pes inútil per a la societat. Un pes per la dedicació de temps que necessita, un pes econòmic que les butxaques crítiques d’avui no poden acceptar. No n’estarem fent un gra massa amb aquesta nostra closca d’egoisme? On és el metge que vetlla per la salut i no pren l’opció pilatiana de rentar-se’n les mans?

 

Potser no ens aniria gens malament fer una volta per aquests (S)avis que tan bé ens parlen, i escoltar-los. Parafrasejant el títol del llibre que publica Puigbó, diria que ells –els savis– estan lluny del silenci –han fet la història–, i també de la queixa –han tirat endavant tot i que no sempre ha estat possible fer-ho de bon grat.

 

Finalment, no m’estic d’afegir una imatge. No calen més paraules.

 

hablarmenosescucharmas

 
 
La feina ben feta