Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Editorial

En present normal

Jaume Figa i Vaello

Badalona és una de les ciutats més grans de Catalunya. Però té aires de poble. Ep! Que això ho digui un homenot –com diria Pla– de Girona, no s’ha de veure com a res despectiu. Ans al contrari. Els pobles tenen l’encant del present. D’un present on l’eternitat sembla l’únic espai temporal. I ja està.

 

A Badalona, les velletes –“que pansidetes”, cantaba Serrat–, a l’estiu treuen les seves cadires plegables davant de casa, per prendre una mica la fresca: és que viuen al carrer Conquista, que fa perpendicular amb la línia del mar, i de tant en tant, cap al tard, hi passa l’únic airet possible… I les velletes, i els vellets… amb calça curta, xancletes i samarreta de tirants; els és igual si ocupen tota la vorera: de poc més de mig metre! Què poden fer-hi, sinó! I tu et baixes al carrer, sense queixar-te, que no fa mal. I saludes: “– Bona tarda! –Bona tarda!”. I a l’endemà el mateix. En present continu.

 

Al carrer on visc, cada dia és el mateix. A la de la ferreteria la conec de quan li vaig comprar un ventilador. Ara la veig, cada matí, esmorzant al bar de sota. No sé si em reconeix. Jo sí. Jo observo i tot, dia rere dia, m’és més familiar. O l’home alt, amb ulleres de pasta blanca i cabell, igualment blanc, que també treballa a la ferreteria i, a l’estiu, no té cap problema en anar amb pantaló curt però –això sí– amb el davantal blau obligat en tota ferreteria que s’ho valgui. I el llibreter, de mitjana edat, que amb rostre de més aviat pocs amics, cada dia obre puntualment la seva botiga, no sense abans mirar a banda i banda de carrer, com si vigilés (aquest sí que em recorda?…). A la noia del súper –la caixera– sempre l’enganxo parlant amb la seva companya de coses intranscendents, com només pot ser a aquestes hores del matí –moment en què jo aprofito per comprar ràpid i anar per feina. Parlen en castellà. “– Adiós”, que li dic. “– Adéu”, em respon i em pregunto per què n’hi ha que encara insisteixen en dir que tenim problema de convivència lingüística. I la peixatera –que no sé si pren paciència amb la Consol o potser s’ho diu– ven el seu peix carregat amb un somriure tan gran i uns comentaris tan atinats que seria capaç de fins i tot vendre el peix de l’Ordralfabètix –el recordeu?–, aquell que feia tanta pudor i que els gals l’usaven més com a arma de batalla que com a menja. Ara, la peixatera ha col·locat un pessebre a l’aparador. El típic: tres figuretes de porcellana o guix pintat, i el bou i la mula. Elegants. I no aquelles carrinclonades que en diuen modernes i no saps ben bé si és que se’ls ha caigut unes peces que els sobrava d’un moble mal muntat i encara tenen la barra de dir que estem davant del Misteri del Naixement…

 

Aquí, tot és normal. Els dies passen en un present molt tranquil. Com en els pobles. No hi ha presses, i hi ha històries. Persones i històries. A les grans ciutats, sovint ens perdem en la connexió interconnectada. Curiós. Tot és futur. Potser amb aquesta idea van fer el vídeo de Nadal a UIC Barcelona. Quan et pares; quan escoltes; quan mires… tot canvia. I durant aquestes festes, és un bon moment per fer-ho.

 

Que tingueu un molt bon Nadal i feliç any 2016.