Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Editorial

És Nadal!

Jaume Figa i Vaello

Jo, si puc, aquest Nadal tornaré a veure ¡Qué bello es vivir! M’agrada: perquè em fa riure i…, no ho negaré, casi-casi em fa plorar. Fa uns anys la posaven cada dia el 25 de desembre, o per sant Esteve. Em fan molta gràcia les mirades de complicitat de l’àngel de la guarda Clarence, quan parla amb sant Josep i que fan perdre una mica l’oremus a en George Bailey. Penso que parla d’una història real ‒i no d’un repolit sentimentalisme‒, perquè tothom ha hagut de, en algun moment de la seva vida, deixar coses que li agraden i prendre’n d’altres que li poden ser molt costoses; però que valen la vida. Que d’això va la història de Frank Capra.

 

Sí: m’agrada ¡Qué bello es vivir! perquè parla del Nadal. I Nadal és alegria. Nadal és llum i és color. I tothom ho accepta, almenys a l’Occident que més coneixem aquí: sí que hi ha molt del fet comercial, però també és veritat que els missatges són de l’alegria que un recupera tornant a casa –molts recordareu aquell anunci de torrons: “vuelve a casa por Navidad”–; de la llum que t’il·lumina en aquestes dates; del color que gaudiràs veient la taula parada del ressopó –les festes sempre se celebren entorn a una taula parada–, els regals –siguin molts, o siguin pocs, que això és el que menys importa–, els pares-noels o els Reis Mags penjats dels balcons, les flors i les garlandes…

 

Tot això, perquè és Nadal. En cap altra època de l’any es dóna res semblant. Alguns, diuen ‒i he de suposar que s’ho creuen realment‒, celebren el solstici d’hivern, i que, amb rituals i vestits propis dels Picapiedra, van a veure “el fenomen” en què el sol surt més baix (no n’he vist a cap d’aquests pels carrers…); o els més freaks es refereixen a les “festes Saturnalia”, costums de l’antiga Roma i que…

 

Que no, que no! Que no és una qüestió de ser creient o no! Fa dos mil anys, un Nen naixia en un estable. En un lloc que, per molt bonics que fem els pessebres, no era més que un femer amb humitat, fred, palla i cagallons d’animal. Un Nen que portava un missatge de pau, de llum, de color, d’alegria… Us sona? I que d’aleshores ençà, celebrem més o menys encertadament a tot l’Occident.

 

No és qüestió de ser creient o no, hi insisteixo: és qüestió d’acceptar o no la nostra història. Per què alguns continuen entestats en negar-la, canviant-la per altres “celebracions” pseudopaganes que no diuen res a ningú? Fins als límits de l’autoliquidació… Si són dies de festa, és per un fet, no per un altre. Es poden aigualir més o menys els motius, però les coses són com són. I això no és ofendre als que vénen de fora. Més aviat, negar-ho és ofendre els que ja som a dins.

 

M’agrada ‒deia‒ ¡Qué bello es vivir! perquè acaba molt bé. Perquè el George Bailey que tan bé interpreta James Stewart descobreix ‒i nosaltres amb ell‒ que la vida està feta de petites grans històries ‒tristes, de vegades; alegres, moltes‒ que ens omplen i escriuen la nostra. “La suma de les petites històries és el que ens fa grans”: ho diem aquí sovint. Perquè ens ho creiem. Tant de bo sapiguem aprofitar aquestes festes per veure-ho i començar amb bon peu el nou any, per damunt de les desgràcies que puguin passar al nostre petit món.

 

Que tingueu un molt bon Nadal i felicíssim any 2017!

 
 
Savi clandestí