Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Editorial

L’Europa que volem

Jaume Figa i Vaello

Europa és la història d’un èxit. La història del període de pau més llarg al Vell Continent, després de grans guerres que han deixat 80 milions de morts.

 

Va ser una de les conclusions a les quals es van arribar a la taula rodona que vam organitzar a +1 —i amb molta força ho va afirmar en Lluís Foix— per parlar sobre la situació actual d’Europa i la Unió Europea. Coses de la vida —no va ser buscat—, la fortuna va voler que quedéssim després de conèixer el resultat del referèndum sobre el Brexit. El diàleg que vam tenir —intens, en alguns moments— és mostra que alguna cosa està passant a Europa. No només pel Brexit: també per la crisi dels refugiats; els populismes que desperten nacionalismes més o menys exacerbats, accions xenòfobes, manifestacions i cabreig general; l’encara dura situació econòmica…

 

Fa un temps, parlant de la celebració, a Niça, del 14 de juliol que recorda l’inici de la Revolució Francesa, i que enguany va ser totalment deslluïda, si no aniquilada, per la trista actuació d’un terrorista, el periodista Xavier Mas de Xaxàs escrivia a La Vanguardia (16.07.16) que “avui no seríem feliços sense el triomf de les idees que van impulsar aquella revolució (…). Som fruit del sistema que aleshores es va posar en marxa, de les idees que van conquistar el món, de la pau, de la democràcia i del lliure mercat”. Després, Mas de Xaxàs diu que podrem acabar amb els caps del terrorisme islàmic, però no amb les seves idees, que són molt consistents i imparables. “L’EI —diu— és molt més que un territori, és una idea”.

 

On són, avui, aquelles idees que van revolucionar la France del segle XVIII i fins ara? Què ens està passant, a Europa i a tot Occident? Potser ja va sent hora de fer examen, de preguntar-nos què ha passat perquè triomfi el Brexit i hi hagi tan poca identificació europea i confusió general.

 

“Europa està malalta —em deia un bon amic—, i quan els mitjans generalistes ho vulguin reconèixer potser serà tard per reaccionar…”. Sí, Europa està malament perquè aquella llibertat, aquella igualtat i aquella fraternitat han evolucionat no de la mà de l’altruisme —com pròpiament hauria de ser—, sinó de l’egoisme. Així, resulta que, com a la famosa obra de George Orwell, uns nous porcs tornen a reescriure la llei dient que “alguns homes són més iguals que d’altres”: no són igual els morts dels tristos atemptats a Alemanya i a França que els 80 i més de 200 ferits que va provocar un suïcida durant una manifestació a Kabul, o els 14 morts de l’atemptat en un mercat de Davao (Filipines), o… podríem continuar; llibertat, sí, però pel qui pensa com jo; fraternitat cap a qui té el mateix color de la pell que jo… I així anem. Sense ideals vertaders que ens mantinguin ferms i units. I sense reaccionar.

 

Diu l’Enrique Banús, en una de les minientrevistes que publiquem en el tercer número de +1, que “és el buit interior, la manca de convicció, la que causa l’enfonsament d’una civilització, més que l’efecte pervers que pugui tenir una invasió o una submissió a una altra potència”. L’Imperi romà no va caure tant per la invasió dels bàrbars com per la decadència en què estaven immersos els romans.

 

“Ser o no ser…”. Europa és molt més que una “unió de conveniència” i de càlcul. Ho ha de ser. Avui, el monòleg de Hamlet adquireix especial actualitat. Avui, més que mai, cal que decidim què volem ser realment.

 

* Editorial publicat al número 3 de la revista en paper.

 
 
És Nadal!