Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Editorial

Innocent

Jaume Figa i Vaello

Avui vull escriure dels més petits. És que feia temps que no anava a la cavalcada dels Reis Mags, i em va fer molta il·lusió ser-hi, a la de Girona, amb els meus nebots. A en Miquel, de dos anys i mig, el tenia a sobre, pujat a l’espatlla, i cantava que donava gust; tot i que encara no haguessin arribat: “¡Visca els tres Reis de l’Orient, que porten coses a tota la gent!”. I així, fins a Baltasar, el preferit per a molts (almenys, sempre ha estat el meu). Al final, estava com fora de joc, impressionat pel que havia vist, amb caramels reials a la butxaca, la carta dipositada a la bústia reial, el “xumet” entregat a un patge, també reial…

 

És possible no estar així després d’haver vist el que va veure en Miquel?

 

Algú em dirà que, és clar, no saben, encara, què vol dir guanyar-se les garrofes per portar una mica de pa a casa. I sí, no els trec raó; però, mirant al voltant, veient passar a aquella gent que, clarament, estan disfressats, et fixes que no només els més petits estan contents: de totes les edats. “-És clar: fan el ‘paripé’ perquè els nens s’ho passin bé”. I sí, cert. Però, ¿no és veritat, també, que un se sent més feliç així, fent-se nen…, amb la mirada innocent del nen? Mireu, sinó, aquesta fantàstica fotografia del meu amic i col·lega Antonio:

 

 

M’agrada com titula al seu blog aquest conjunt de fotografies, que els protagonistes no és la cavalcada, sinó les mirades. Mirar amb ulls de nen no és -no crec que ho hagi de ser- una il·lusió quimèrica, sinó una realitat que ens porta a ser més feliços: un enamorar-se cada dia, descobrir cada dia la grandesa de la vida. Com explica aquest fil a Twitter:

 

 

Que no era conscient, el pare de @MadeInMartinez, dels problemes que comporta la vida? I tant! Però sabia descobrir cada dia la bellesa del que l’envoltava. I és precisament aquesta mirada el que l’ha fet feliç, no la “trista felicitat” passatgera dels seus companys.

 

Fa un parell d’anys, vaig anar a resar una estona a la tomba on està enterrada la meva germana petita. Hi érem pares, germans i nebots, en un nou aniversari de quan ens va deixar i se’n va anar al Cel, com sempre hem dit als més petits. Al final, m’hi vaig quedar un moment, sol, amb la petita que aleshores tenia poc més de 4 anys. I em va dir, com qui no vol la cosa: “-Saps què faré? -Què? -Agafaré una escala molt llarga, molt llarga, fins al cel, i diré a la tieta que baixi amb mi…”. Com comprendreu, em vaig quedar parat, però amb força per preguntar: “-I m’hi deixaràs pujar?”. S’ho va pensar un moment i em va respondre: “Val. Sí”.

 

Després, ens en vam anar, tan contents. Jo, amb el desig de ser tan savi com la meva neboda; conscient, també, que això no és bufar i fer ampolles.

 

I ara, suposo, amb el desig que en l’any nou que ja hem arrencat, sapiguem tenir aquesta mirada innocent.

 
 
Silenciosa nit