Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Editorial

“Como Caparrós, no hay dos”

Jaume Figa i Vaello

Fa uns quants anys, Josep Maria Caparrós Lera escrivia una ressenya crítica sobre una obra del dramaturg Alfonso Paso, a qui no va fer massa gràcia. Tant és així, que a l’endemà mateix, el dramaturg en qüestió va escriure un article on va mostrar clarament el seu enuig dient aquesta frase de: “Como Caparrós, no hay dos”.

 

Avui, el catedràtic emèrit d’Història Contemporània i Cinema de la Universitat de Barcelona, Josep Maria Caparrós, ens ha deixat, després d’una llarga malaltia que se’l va anar menjant a poc a poc. I ho escric amb pena al cor, perquè me l’estimava, perquè es feia estimar. Al seu costat, sempre et senties important. Fos el que fos el que li expliquessis, per ell ho era tot, i en aquell moment semblava que no hi havia res més. Quan jo li parlava dels meus projectes, em mirava, m’escoltava, em somreia i m’esperonava a seguir endavant. Crec que se’m farà difícil oblidar el seu parlar tan característic, amb aquella “r” gutural francesa que el feia autèntic. “Molt bona, Jaume!”, em deia sovint; i sense que li hagués dit res, m’enviava un whatsapp de: “Et felicito, doctor, per l’excel·lent anàlisi del nou Blade Runner! Una forta abraçada”. Així de normal. I jo, que pensava que “no em mereixo tant d’apreci de la seva part”.

 

Però així era: autèntic per la seva manera de ser –tan senzill, tan humil–, i autèntic per la manera de funcionar: fidel a les seves conviccions i creences, fidel al seus amics i “col·legues”, com ens anomenava a tots els que, per un motiu o per un altre, ens movíem pel seu “camp d’acció”: el cinema. Va ser el primer que em va acollir, tot just acabat de sortir del “forn” de la llicenciatura. I el que em va ajudar molt en els meus primers articles sobre cinema, i en el meu camí cap al doctorat: no per l’àrea temàtica –la meva ha estat de la narrativa cinematogràfica, i la seva la història contemporània–, sinó per com m’animava a fer allò, o a parlar amb aquest o amb aquell, em presentava a un amic seu o em parlava d’aquest llibre, o d’aquesta pel·lícula…; i tot això, ja he dit, sense fer-se veure, sense “molestar”; amb el que en diríem –incorrectament, si haguéssim de ser puritans– “carinyo”. I dient-me: “Molt bona, Jaume!”, que m’ho deia molt, sí. I reia: amb un somriure contagiós. I ho deia de veritat, sincerament: no per quedar bé. Que tot el que li explicàvem els seus amics –jo m’hi considero, i me’n sé un afortunat–, per ell era molt gran. Per petit que fos, en realitat.

 

El dia abans de la meva defensa de tesi, jo celebrava el sant. Un dels primers missatges que vaig rebre va ser el seu: “Moltes felicitats, Jaume! Demà Doctor. Una abraçada forta, i tranquil, que triomfaràs, col·lega”. Ho rellegeixo com si sentís la seva veu, i m’emociona. Per ell –i per mi– ser col·lega seu no era quelcom distant, sinó molt proper. Li hagués agradat venir a la defensa, però acabava de tenir una sessió de quimio i no es trobava bé. Dies abans, li vaig regalar un exemplar de la tesi, que li vaig dedicar: “No ho mereixo!”, em va dir. I jo: que sí. “Gràcies per l’entranyable dedicatòria, Jaume”. Es mereixia això, i molt més…

 

He tingut ocasió d’estar un parell de vegades més amb ell. Una, dinant a casa seva, que em va convidar; i en una altra, vam estar xerrant al seu petit despatx de Lesseps. I allà, envoltat de llibres, pel·lícules, el retrat a llapis que algú li va molt ben fer, em va explicar com estava i com el càncer se l’anava menjant. Literalment. Però no amb sang freda, sinó com dient “ja em toca anar plegant veles, i no passa res”. O, millor, com ens va dir a la carta que va voler fer-nos arribar als seus amics i col·legues, després del traspàs, preparant-se pel seu “viatge, a través de la mort, cap a la propera etapa de la meva vida”. En aquesta carta, ens demanava disculpes per “si us he molestat en alguna cosa al llarg d’aquests anys de tracte; no haurà estat per mala voluntat, sinó per debilitat o no haver estat a l’alçada… L’objectiu de la meva vida ha estat –i espero que ho continuï essent– servir a Déu i als homes en tota circumstància, especialment en el treball professional, tant sovint recompensat amb la vostra col·laboració, confiança i paciència”.

 

Així és: “Como Caparrós, no hay dos”. No: no n’hi ha dos. Però jo, ara, no ho dic amb l’afany crític d’Alfonso Paso, sinó conscient que no serà fàcil trobar a ningú com ell. Ens ha deixat un gran. Segur que ens esperarà amb els braços oberts i, mentrestant, com diu un altre amic meu, estarà veient la millor pel·lícula de la seva vida.

 

Descansa en pau, amic Josep Maria. I moltes gràcies.