Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Editorial

La feina ben feta

Jaume Figa i Vaello

Al costat d’on treballo, aquests dies hi ha uns pintors. Estan arreglant la façana de l’edifici, i ho fan bé (almenys, se suposa). Dalt de les bastides, els sento cantar cançons de tot tipus. L’altre dia, era una dels 80. La cantava un grup que es deia Los Inhumanos i que, en aquella època, eren d’allò més trencadors (avui en diríem políticament incorrectes). En realitat, les seves lletres eren tant inhumanes com el seu nom. “La cabra, la cabra; la señorita de la cabra…” (ja em perdonareu, però he pensat que no calia dir el qualificatiu real de la pobra cabra, que al final, per cert, va morir).

 

Mentre escric, tinc moltes coses al cap que no sé ben bé com teclejar en aquesta pantalla en blanc. Dit així, és poc poètic, la veritat: més ho seria si parlés d’una estilogràfica que rasca el paper rugós, mentre sento aquell soroll tan característic de les plomes en plena activitat. Però no. No hi ha poesia, sinó un colpejar constant de les tecles, a vegades ambientat amb trucades, fressa i “música”: la nova cançó, “My heart will go on”, que tan bé cantava Céline Dion, i en boca d’un pintor –que treballa molt bé, segur, però que no té gaire dots pel cant– no és que soni, tampoc, molt poètic, que diguem…

 

Però l’important és treballar bé. No valen excuses: fer el que hem de fer, quan toca. Sense estar pendents de si el “jefe” ens mira, i fer-ho, simplement, perquè així també acabem el dia més satisfets de nosaltres mateixos. Però, ¿per què sovint acabem el que ens toca atrotinadament i sense prestar prou atenció a les moltes coses petites que comporta la nostra feina?

 

Dissabte, com molts, vaig veure la final de la Champions. Durant el partit –i en tota la temporada, com ho havia fet el Barça– l’Atlètic de Madrid ens va donar una lliçó de què vol dir treballar bé. Realment, es mereixia guanyar –la lliga, també, i ho va fer. El futbol és un joc d’equip, i a l’Atlètic no li han fet falta grans cops de talonari per arribar on ha arribat. Treballar en equip vol dir ser constant, com la perseverança demostrada en aguantar un Madrid molt fort, però poc unit (almenys és la sensació que feia). El bon treball en equip implica la humilitat d’acceptar que cadascú és perquè és amb els altres, i no fa el fatxenda quan, després de no ensopegar-ne ni una i d’haver estat desaparegut tot el partit, marca un gol de penal –fruit una mica de l’atzar i de la trampa– i el celebra d’una manera que seria més pròpia de la pitjor versió de Hulk que no pas d’un futbolista que hauria de saber que depèn de l’equip, i no tant de si és “guapo, bo i ric”.

 

El dissabte vam poder veure un perdedor que va sortir amb el cap ben alt, tot i no haver aconseguit la seva primera “orelluda”, i un guanyador –més conjunt que equip– que s’emportava l’anhelada desena; alguns gestos, tanmateix, van ennegrir una mica el blanc merengue. És una pena.

 

Ara, em quedo amb algunes coses. Amb “Mi carro me lo robaron”, que també ha entonat el pintor que deia al principi; amb aquesta piulada postfinal de la Champions que em va semblar molt encertada:

 

 

I em quedo, també, amb un anunci, de fa anys, però amb molta actualitat. Crec no restaré sol pensant que, si s’hagués de donar la copa a algun equip tenint en compte la feina ben feta –aquella que és amant de les coses petites i acabades, de la constància, de la humilitat, de l’esforç en equip (quan ho és)…–, el guanyador de la magna competició europea no hauria estat monocolor. Però així és el futbol. Al final, és qüestió de cinc minuts més o menys…

 

la feina ben feta

 
 
Els nostres (s)avis