Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Editorial

Mirades

Jaume Figa i Vaello

“La vida és una tómbola…”. Ho deia aquella, que cantava en una pel·lícula que gairebé podríem dir que es tracta d’un “clàssic” del cinema espanyol. “¡De luz y de colooooo-o-o-or!”. Era com continuava la cançó.

 

Jo, amb la primera part, no podria estar-hi més en desacord: que la vida són moltes coses, sí, però no una “tómbola” que depèn d’un atzar buit de sentit. La vida té sentit en la mesura que la vivim amb els tocs de la llibertat personal, i la fem nostra. Per això, sí que m’agrada la segona part de la cançó: la vida és plena de llum i de color. Ara bé: la llum i el color implica que també hi ha zones fosques i negres.

 

En tot això pensava, després de la conversa amb la Cristina Monforte i en Josep Porta, amb motiu de l’entrevista que publiquem en el número 5 de la revista en paper. Parlar de cures pal·liatives és parlar de vida, però perquè parlar de vida és parlar, també, de dolor i de mort. Són les parts fosques de la llum. La manca de llum. Però tan absurd és voler eliminar el dolor de totes passades, com acabar amb la foscor sigui com sigui: per més que il·luminem, sempre hi haurà una part on no arribarà aquesta llum. No es tracta, doncs, de dir: “S’ha acabat: no il·lumino més”, sinó de fer el cor fort i de continuar amb la vida, lliurement, mirant d’il·luminar el màxim d’espai en el nostre viure de cada dia. I, en tot aquest procés, els professionals de la salut hi tenen un paper molt important. Són —junt amb les persones que de veritat ens estimen— els qui fan que la nostra vida sigui més digna: no perquè ho deixi de ser en algun moment, sinó perquè ens ajuden a veure-la tal com és. La “mirada digna”.

 

En el cinquè número de la revista hem volgut parlar, doncs, d’aquesta mirada. Fa uns anys, publicava en un tuit, un article que es preguntava per què alguns no accepten la pena de mort i, en canvi, sí el suïcidi assistit. Un em va respondre dient que el que decideix ser assistit en el suïcidi, ho fa com a “únic titular de la seva vida”. Però, és clar, la titularitat de la vida no és 100 % nostra, li deia jo: que la vida és social per naturalesa. Llum i colors.

 

Per això, és tan important pensar com podem cuidar les persones que tenen qualsevol tipus de limitació —ja sigui física o psicològica, per l’edat o per algun tipus de malaltia—. Aquí rau la importància del que ens explica Enrique Rovira-Beleta sobre l’arquitectura accessible i Mónica Fernández, que parla de l’alimentació sostenible: pensar sempre en els altres és, tard o d’hora, pensar també en un mateix.

 

És ben coneguda la frase d’Ortega y Gasset: “Jo soc jo i la meva circumstància”. Però lluny del determinisme amb què alguns l’adopten, i amb el qual s’excusen dels seus mals actes, el filòsof anava en una altra línia, semblant al que jo ara plantejo aquí. Com a éssers pensants —racionals—que som, amb la llibertat, creem una identitat molt lligada amb cada una de les persones, dels fets i de les coses que ens envolten: circum-stancia. “Jo soc jo i la meva circumstància, i si no la salvo a ella, no em salvo jo”, que acabava dient el filòsof. No podem apagar la llum, sense més ni més, que també som circum-stancia dels altres.

 

Perquè viure és un art: l’art de viure. I cadascú construeix aquesta vida en els altres amb la seva mirada. El límit de la dignitat? Al cap i a la fi dependrà de la nostra capacitat de mirar l’altre amb ulls de dignitat. Que això són les mirades.