Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Editorial

Nen

Jaume Figa i Vaello

El nen dorm bocaterrosa. Despreocupat del que l’envolta: se sent estimat i per això està d’aquella manera que, per a un gran, pot semblar incòmode. Pel nen, però, aquella posició, mentre dorm, és de tranquil·litat. I d’amor. I sap que, quan despertarà, estarà segur en uns braços que l’acolliran. I el mimaran. Mentrestant, el nen, somnia en un altre món. Res el preocupa. Somnia com juga amb el seu germà, i la seva mare, i el seu pare; i com juga amb el gos del carrer que, tot i brut, és simpàtic. I somnia en una casa sense guerra: que guerra hi ha al seu país. I somnia en una altra llar, que li han dit que serà millor, lluny de la de sempre, del seu gos, dels seus amics. Però sense guerra.

 

El nen, en aquella posició de pau, no dorm. És mort. Només tenia tres anys i, tot i que els seus somnis eren eterns –amb l’eternitat atemporal que els caracteritza–, se li han estroncat aviat. A ell, i a la seva família. Somniaven en un món millor on viure, lluny d’una guerra totalment injusta i sagnant. Cruel. Queixant-se perquè Occident no els mira: els veu, però gira la cara perquè-no-és-cosa-nostra. “No volem venir a Europa; volem que acabi la guerra al nostre país”. Això diuen, però ningú no els fa cas. Ara sí: perquè han vist al nen que dorm eternament a la falda de la platja. I se n’escandalitzen. Se’ls cau la cara de vergonya de pensar que pugui passar això avui, i que no han pogut –no han volgut– fer-hi res. I sí poden. Occident, sí pot; però amb Orient, que tampoc vol: no es tracta d’una guerra entre les dues parts, que això volen que sigui els bàrbars que provoquen tota aquesta diàspora de refugiats, i que maten –diuen– en nom de Déu. Això sí que és un escàndol: que ningú no fa res. Són interessos, i són diners. És fastigós veure com es mata amb tanta violència, surt –de vegades– als mitjans i, a l’endemà, tothom se n’oblida. Sobre tot, els que manen semblen tenir amnèsia instantània… Cal acollir refugiats, sí; però més necessari, encara, és parar aquesta guerra, que més que una guerra entre dos adversaris, és un cruel atac…

 

El nen es diu Aylan. Tenia tres anys, quan el van descobrir tombat a la platja, bocaterrosa, dormint eternament. Aquest nen concret és tots els nens que moren a la guerra i ningú no diu res. És tots els nens concrets que moren, diàriament, sense ni tan sols veure la llum… Segur que em perdonaràs, nen Aylan Kurdi, si faig servir el teu nom general per parlar de tots els nens que moren sense nom. Tant de bo que la teva mort –ni la del teu germà, ni la de la teva mare– no sigui en va i que, des de la teva atalaia, ara privilegiada, puguis consolar tots aquests nens, començant pel teu pare. Gràcies.

 

nen

 
 
Ciutats sàvies
Riure’s