Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Editorial

Polítics curterministes

Jaume Figa i Vaello

Deia, el-que-vol-ser-presidente, que necessita un mes —ja fa dues setmanes d’això— per mirar d’arribar a acords i acabar sent investit. Ho deia el qui dirigeix un partit que ha tingut el pitjor resultat de la seva història. Però que és igual; que tot és qüestió d’acords: “Que, tu, què vols? Això? –Va, doncs, t’ho dono, però tu a canvi em votes, eh?” D’acords o de vendes, i vinga que hem de fer més famosa la màxima que diuen que deia Groucho Marx: “Tinc aquests principis. Si no li agraden, tinc aquests altres”. I “que no; que no m’aliaré amb l’altre, perquè està brut de cap a peus, i perquè m’insulta i, si em rep, ni em mira; i perquè no. I ja està”.

 

“I no respiro”, hauria d’acabar dient, i jo penso que potser seria la millor solució per a aquesta política que sembla un joc d’infants, no d’uns homes que —diuen— volen tirar endavant un país. I un be negre!: d’uns homes que volen tirar endavant unes ideologies —siguin del color que siguin—, per sobre de qualsevol interès comú.

 

La nostra política —corrupta de dalt a baix, efectivament— sobretot fa pudor perquè ells —els polítics— tenen la mirada posada en un únic horitzó de quatre anys vista que, de fet, acaben convertint-se en dos, en el millor dels casos: durant el primer, estabilitzen la victòria; en els dos següents, posen en pràctica el seu (no)-programa, i el tercer és un moment per enfocar les eleccions i, per tant, no poden fer gran cosa, no fos cas que perdessin vots per alguna banda. Així, si fem els càlculs, al senyor-que-vol-ser-presidente només li quedarien tres d’aquests quatre anys i, com que els seus tenen l’insà costum de modificar-ho tot només perquè ho han fet els-que-no-volen-ni-veure, els comptes es fan encara més limitats…

 

Per què no veuen —no volen veure-ho— que, ara com ara, Espanya és un país totalment insostenible? En un creixement de població piramidalment invers, l’anomenat “estat del benestar” trontolla per tots costats. Hi algú dels que llegeixen aquestes línies que pensi —i de veritat s’ho cregui— que, en arribar als seixanta i escaig, cobrarà la jubilació? D’on? Dels “pocs” que treballaran, en comparació dels molts que reclamaran aquests diners?

 

A Espanya li cal un govern fort, que tingui el que cal tenir per acordar grans pactes. Que posi punt final a les absurdes anades i vingudes en l’educació i que es deixin de punyetes ideològiques i mirin què es fa fora —no n’hi ha prou de mirar-nos el melic, si us plau?!—; que posin al dia la Constitució si, com sembla, cal fer-ho; que ajudin de veritat la família —i les famílies grans—, l’única que de debò pot fer un país sostenible —que no és una qüestió de dretes, o d’esquerres, sinó de números! Mirin, si no em creuen, la França veïna i “laica”—; que facilitin la inserció laboral i la conseqüent baixa de maternitat a la dona embarassada; que no posin tantes traves als matrimonis que vulguin adoptar i no es deixin guiar pel que comporta el gran negoci de l’avortament i del cada vegada més beneficiós negoci de les “dones subrogades”…

 

És el moment de posar fi als polítics curterministes que només pensen i actuen pel seu partit, i no, en realitat, pel bé del seu país. És molt trist que, a Espanya, encara se segueixi arrossegant la mentalitat de pre i postguerra, on tant si penses així, com si penses aixà, seràs etiquetat d’una manera o d’una altra. I mentrestant, el món ens mira i se’n riu —per no plorar—, i es pregunta com pot ser que encara continuem amb aquests paràmetres tan fora de lloc.

 

Ai, si aixequés el cap Aristòtil!

 
 
En present normal