Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Editorial

Riure’s

Jaume Figa i Vaello

Serem immortals. Ho diu Larry Page, cofundador i conseller delegat de Google i un dels homes més rics del món. Ell, com Peter Thiel, creador de PayPal, o Larry Ellison, de Oracle, ho creuen fermament. No només ho creuen, sinó que n’estan convençuts i gasten una gran quantitat de diners —estem parlant de molts zeros— per investigar i arribar amb bon peu al que anomenen la singularitat, el 2045, quan les màquines seran més intel·ligents que nosaltres, després de passar —pocs anys abans, el 2029— pel moment en què els ordinadors adquiriran consciència de si mateixos. Google té el seu propi projecte —mig secret: Calico—, que busca resoldre la mort com si fos un simple problema tecnològic, combinant tota la informació mèdica, biològica i genètica disponible a hores d’ara —un autèntic big data— en una intel·ligència artificial amb capacitats d’autoaprenentatge que generi més informació cada vegada més refinada i poderosa. “Utilitzem aquestes dades —diuen els investigadors de Calico— per dissenyar intervencions que permetin a les persones tenir vides més llargues i saludables”.

 

Tampoc s’estan de res Mark Zuckerberg (Facebook), Elon Musk (PayPal) i l’actor Ashton Kutcher, que han posat ni més ni menys que 74 milions de dòlars a Vicarious, un altre projecte que busca “construir la següent generació d’algoritmes d’intel·ligència artificial”.

 

Tyrell Corporation, l’empresa que desenvolupava els “replicants” a Blade Runner tenia un lema: “Ser més humans que els humans”. I, efectivament, en aquella suposada ciutat de Los Angeles de 2019, quasi no diferenciem els humans dels “replicants”; de fet, la pel·lícula de Ridley Scott acaba amb l’ambigüitat de saber si realment tot és com sembla ser. Avui, aquests “replicants” serien els futurs posthumans, dels quals Page, Zuckerberg, Ellison i tants d’altres —empresaris, científics, acadèmics…— estaran tan orgullosos. Una nova espècie millorada —ho asseguren— gràcies a la tecnologia, i que podrà viure 500 anys… o més.

 

Sincerament no sé en què acabarà tot això. És veritat —com expliquen els transhumanistes (els que van camí del posthumanisme)— que la capacitat informàtica creix de manera exponencial (actualment, la potència dels ordinadors augmenta més en una hora que en els primers vuitanta anys d’existència), però se’m fa molt difícil acceptar que arribarà un punt —el singularity— en què les màquines seran millors i només els qui s’hi hagin pogut adaptar sobreviuran. Un grup selecte, d’elit. I ja està.

 

Ser humà és molt més complex que una sèrie de dades connectades amb una lògica logarítmica. “La innovació —diu Isidre Fainé a l’entrevista que publiquem en aquest número— no té gaire sentit si no aporta valor als nostres clients”. Quan construïm ciutats intel·ligents al servei de les persones, aleshores sembla que la cosa té més sentit. El transhumanisme condiciona la felicitat a una superlongevitat, a un superbenestar i a una superintel·ligència, però no parlen de les coses que realment ens fan feliços i no són mesurables, per més que es justifiquin dient que, al cap i a la fi, no són més que connexions neuronals.

 

Immortals? Sí. L’home assoleix la immortalitat quan és capaç de crear. “De tots els misteris de l’univers —deia Stefan Zweig—, no n’hi ha cap de més profund que el de la creació. Quan sorgeix allò que abans no existia, ens venç la sensació que hem estat testimonis de quelcom sobrenatural”. La creativitat no té fórmules.

 

Aquest estiu ens va deixar Daniel Rabinovich, un dels integrants de Les Luthiers, que ens va regalar més d’un monòleg memorablement divertit. És impossible oblidar aquell “conocido crítico que se resfrió…”, o “las faltas de horticultura” i els “errores de lipotímia”, o l’apoteòsic final de “tose, tose, toto… o se destetó teté, o… ¡ahá! ¡Esto es todo!”.

 

Riure’s d’un mateix és clau per poder fer riure als altres. Amb tot, no sé si les màquines seran capaces de fer-ho.

 

* Editorial publicat a +1. Sumant històries, edició 2015, núm. 2.

 
 
Nen
Nen