Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Editorial

Savi clandestí

Jaume Figa i Vaello

A en Carlos Pujol no li agradaven els honors, ni els homenatges. No li agradava aparèixer: novel·lista, assagista, poeta, crític, traductor, aforista… “I un gran marit”, va dir, tot ufanosa, la seva esposa i vídua Marta Lagarriga. Suposo que dilluns i dimarts de fa un parell de setmanes, quan novel·listes, poetes, periodistes, editors i altres amics i coneguts de l’humanista contemporani –que això era– van passar per la nostra universitat a homenatjar-lo, ell, des de l’atalaia privilegiada, s’ho deuria mirar amb un cert aire sorneguer –la fina ironia que destil·len els seus versos–, però agraït. Agraït per l’estima que li van mostrar tots durant aquelles hores, el primer homenatge, cinc anys després de la seva mort.

 

Pujol era un bon home: tothom ho deia. Un home bo, i un bon home, que no és el mateix. I jo, que també vaig tenir la sort de conèixer-lo, ho penso igualment: si li demanaves res, era com si fossis en aquell moment la persona més important. Amb rostre pensatiu i somriure giocondesc t’atenia i, si estava a la seva mà, t’ajudava.

 

Poc donat a les palestres, deia… Com la d’aquella vegada que van explicar, quan sí va haver d’acceptar un premi, a Itàlia, amb el seu col·lega i amic Eduardo Mendoza, i els van regalar unes ampolles de vi de qualitat. El vi va pujar a la maleta i, de la maleta, a l’avió. Però ja se sap que la combinació maleta-ampolles de vidre amb vi (sigui bo o no)-avió no és massa bona… Tot va acabar “perfumant” la roba i impregnant de flaire -de qualitat, això sí- el que duia a dins… “El que més greu em va saber va ser no poder compartir aquell vi amb la Marta”: així de senzill. El premi, tan se li’n feia!

 

La professora Teresa Vallès el va definir com el “savi clandestí”. El savi que sempre ha buscat amagar-se per descobrir coses noves. Potser, com el nen que cada nit de 5 de gener, se’n va a dormir ben d’hora mirant de no trencar la màgia de la nit més màgica. Tots llegim per viure vides que no hem viscut. Ho va dir Gimferrer. Pujol ens convidava a llegir per viure noves vides.

 

Suposo que, per en Carlos Pujol, totes les nits deurien ser 5 de gener i dormiria, mirant de no trencar la màgia de la nit, i de cada dia, màgica. I, segurament, ens diria una frase que vaig llegir fa poc: “Utilitza el teu somriure per canviar el món, però no deixis que el món canviï el teu somriure”. Un bon lema que em faig meu per aquest nou any 2017 que, si ens despistem, ja l’haurem tancat.

 
 
És Nadal!