Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Editorial

Somia en la vida real

Jaume Figa i Vaello

Fa un parell d’anys, durant una “tertulieta” entre amics, parlàvem de la importància de ser persones amb empenta i amb ganes d’obrir-nos cap a nous horitzons. Entre els que hi érem, hi havia un japonès que, tot i que feia temps que era a Barcelona, l’idioma –més avesat, ell, a l’anglès– el va trair, i va dir: “¡es que los jóvenes de hoy no tienen sueño!”. Lògicament, entre la comprensió i l’astorament, no vam poder contenir el riure per aquella confusió.

 

Tanmateix, crec que a tots ens va quedar molt clar el que volia dir. Si el planeta es parés per uns instants, aquest japonès el posaria de nou en marxa, perquè és un home que va carregat de somnis. Ara volta pel seu país, mirant de canviar el món i, certament, crec que ho farà. Mentrestant, potser alguns encara segueixen pensant que tenen molta son-sueño i, mancats de somnis-sueños, no són capaços de llevar-se al primer “crit” del despertador.

 

D’alguna manera ens ho deia Cristina Garmendia, en l’entrevista publicada el dimecres passat: “Tant de bo la societat civil espanyola estigués més a prop de la política, fos més exigent amb els seus representants”. Tant de bo tinguéssim més somnis, en definitiva. Els somnis van molt lligats amb la implicació en la vida social. La real, no la virtual: la “gran notícia” del dissabte era que va caure WhatsApp i immediatament es va ironitzar amb la frase: “Vaig conèixer gent meravellosa que viu a casa meva i diuen que són la meva família”.

 

És curiós comprovar com, en una societat en què estem més informats que mai de tot el que passa, més desconnectem de la vida que ens envolta. La Vanguardia explicava fa poc que cada vegada hi ha més joves amb els polzes atrofiats de fer servir el mòbil. Però el que de veritat se’ns pot atrofiar és l’ànima, que a poc a poc és més incapaç de veure-hi més enllà del nas. El món es canvia començant per nosaltres mateixos, i si amb una mica de sort llegim quelcom més que la premsa esportiva i no només ens quedem amb els titulars del que passa a Ucraïna i a Veneçuela –per dir dos països que, per desgràcia, són el centre de les notícies avui–, sinó que ens preguntem què hi està passant i per què; si actuem així, aleshores sí que és possible conèixer persones amb històries apassionants –molt més que el que ens puguin explicar cent quaranta caràcters– i, en la mesura del possible, ajudar aquestes persones.

 

Aquest matí he vist un anunci que m’ha fet molta gràcia. Un autèntic viral que s’ha escampat com un riu que ha sortit de mare durant els últims dies. És sobre un suposat nou producte de Coca-Cola, el Social Media Guard. “Les xarxes socials són fabuloses –explica el vídeo–. Ens connecten amb el món, i amb la gent que estimem. Podem parlar amb la família o compartir un dinar amb amics”. Mentrestant, es veuen imatges que desmenteixen el discurs, que diu meravelles de quan se t’acaba la bateria, perquè és quan et connectes amb el món real. El Social Media Guard agafa allò “social” de les “xarxes” per col·locar-ho de nou a la teva vida.

 

Crec que no seria una bajanada provar-lo.