Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Editorial

Un crit per la pau

Jaume Figa i Vaello

Aquest estiu he tingut l’oportunitat de visitar el camp de concentració i d’extermini nazi d’Auschwitz-Birkenau, a uns cent quilòmetres de Cracòvia. Hi vaig ser, m’hi vaig passejar, hi vaig resar.

 

Malgrat que s’ha convertit força en un circ turístic, en vaig sortir fent el cor fort i amb el pensament de com és possible que la depravació humana hagi arribat a aquests límits. I quan penses que ja no es pot fer res pitjor, descobreixes que tampoc no es van quedar curts, anys després, a l’antiga Iugoslàvia ni ara amb les barbaritats de l’autoanomenat Estat Islàmic de l’Iraq i del Llevant (EIIL, o ISIL, del nom en anglès) –per què callen, tants països, com ara Espanya?–; o amb les “bufetades” entre israelians i palestins a la terra que va veure néixer Jesús de Natzaret, per culpa d’uns territoris reclamats constantment per uns i pels altres. I no parlem de les bestialitats comeses a països africans, com la massacre de Ruanda, durant els mesos d’abril a juliol de 1994, i en la qual es calcula que van ser assassinades més de vuit-centes mil persones… I, malauradament, podríem continuar.

 

Al món no hi ha pau. És un fet. I allà on sembla que n’hi ha, en realitat, és aparença de pau. Perquè amb prou feines hi ha perdó. Perdonar implica la humilitat de reconèixer la pròpia misèria, i això no és senzill: acceptar que jo també puc ficar la pota de la mateixa manera que el meu veí o encara més i que, per tant, l’he de perdonar. I el perdó –ja ho vèiem fa un temps– és una herència que hem rebut del nostre Creador, l’únic amb autoritat pròpia per fer-ho.

 

No és veritat, com diuen alguns, que la principal causa de les guerres sigui la religió. És mentida o, simplement, ignorància. A Auschwitz, una placa recorda que aquell lloc és un “crit de desesperació i una advertència a la humanitat” pel que va passar i no pot tornar a passar. Però sí s’ha repetit –i continua repetint-se–, perquè no hem sabut perdonar i perquè, contràriament, potser no hem sabut veure, en el final d’aquell infern, un crit d’esperança que ens diu que el mal no té mai l’última paraula. Déu no és la causa de les guerres, sinó el fanatisme en què alguns estan immersos i que els fa incapaços d’estimar. Si realment volem la pau, cal, doncs, que tornem a establir aquests lligams –que d’aquí ve el mot religió: re-ligare ‘tornar a lligar’–, amb el Déu de veritat: Aquell el primer manament del qual és el de l’amor.

 

Això és el que ha volgut mostrar simbòlicament el Papa Francesc amb el partit interracial i interreligiós que va tenir lloc ahir a l’Estadi Olímpic de Roma. “Religió i esport, entesos en aquesta forma autèntica –va recordar Francesc en el missatge que va donar als esportistes que hi participaven–, poden col·laborar i oferir a tota la societat senyals eloqüents de la nova era en què els pobles –i aquí va citar al profeta Isaïes– ‘no alçaran més l’espasa l’un contra l’altre’ (…); creients de religions diferents, que conserven la seva identitat, poden conviure en harmonia i en el respecte recíproc”. I va acabar dient: “Eixampleu els vostres cors de germans a germans! Aquest és un dels secrets de la vida, i també la dimensió més profunda i autèntica de l’esport”.

 

La mare Teresa de Calcuta, durant el discurs d’agraïment pel premi Nobel de la Pau que li fou atorgat el 1979, a banda de dir que “el més gran destructor de la pau és l’avortament: si una mare pot matar el seu fill, què falta perquè jo et mati a tu i tu em matis a mi?”, va explicar la història d’un home que van recollir en un desguàs, mig consumit pels cucs. “‘He viscut com un animal, al carrer –ens va dir l’home–; però moriré com un àngel, estimat i cuidat’. I va ser meravellós veure la grandesa d’aquell home que podia parlar així, que podia morir així, sense culpar ningú, sense maleir ningú, sense comparar-se amb ningú. Com un àngel. Aquesta és la grandesa de la nostra gent”. Això és pau.

 

Hi haurà pau quan ens reconeguem a nosaltres mateixos i sapiguem donar-nos als altres. En aquest sentit, no puc deixar de recordar un autèntic home de pau que ens va deixar el dimecres passat. José Antonio Vidal-Quadras, periodista i mestre de periodistes, professor a la Universitat de Navarra. Amb el seu somriure sabia transmetre això: pau i serenor. A ell que, en certa manera també va ser el meu mestre, li vull dedicar, tot i que breus, aquestes paraules: moltes gràcies, José Antonio!