Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Editorial

Una mica d’optimisme, si us plau!

Jaume Figa i Vaello

El diàleg podria anar així.

 

Caminant pel meu estimat Empordà, em vaig creuar amb un home de pagès, pasturant el ramat, amb el seu gos d’atura. “Bon dia!”, li vaig dir. I ell, una espècie de “mnysdia!”, com si li costés respondre’m: no semblava que en tingués ganes. Però jo vaig seguir: feia bon temps i –potser convençut que se li pot alegrar la vida a algú si procures treure-li coses positives…; em dec estar equivocant?–, vaig seguir la conversa, assenyalant-li el cel clar:

 

– Tindrem bones collites…

 

– Ui! No creguis! Els últims dies, molta pluja i temps molt raro. Que si fred, que si calor… Buf! Això és un desastre –em va dir una altra paraula, però prefereixo no reproduir-la: una M majúscula, diguem… I com que la cosa no agafava bon camí, li vaig parlar del despreocupat gos.

 

– Sembla molt espavilat, oi?

 

– Res! –una altra paraulota–; és mig tonto. Tan aviat et fa cas com es fa el suec. L’altre dia li vaig haver d’arrencar una paparra. Aquest coi de gos em porta més problemes que alegries. –Jo el veia molt bé: dirigint el ramat amb bon instint; però ell, que no, que ja era vell i que possiblement l’hauria de matar, i que n’estava fins al capdamunt –una altra paraulota– perquè hauria de comprar-ne un altre, i que la cosa no estava per tirar coets: que la crisi i que els polítics –seguim amb els mots no reproduïbles–, i que tot plegat no va enlloc…

 

Total: que li vaig dir “passi-ho bé” i que vaig seguir el meu camí, tot pensant…; en el dia internacional de la felicitat, que va ser el dijous passat, i que si no ens esforcem per ser optimistes, és impossible que siguem feliços: una cosa no s’entén sense l’altra, i en tots dos sentits. Il·lús? No: realista. No és anar per la vida amb el lliri a la mà, sinó que, sent molt conscients que –és veritat– hi ha coses que no van bé, n’hi ha moltes d’altres que sí. Em sembla que –així sí– aconseguirem canviar les coses. Si no som capaços d’aguantar mig segon al semàfor que es posa en verd sense picar al clàxon –ai!–, perquè el paio de davant no s’ha adonat que és dilluns i que tots estem de mal humor i que si no avança clamaran tots els inferns, no anem bé.

 

La darrera edició dels Oscar van premiar, com a millor curtmetratge d’animació,  un de francès. No em va agradar: la història parla d’un futur molt negre, on tot és ferro, i màquines, i solitud. Se suposa que hi ha una mica de cor perquè el protagonista –Mr. Hublot, una espècie de robot-humà–, pren l’afecte per un gos, també mecànic, que creix i creix fins a no tenir lloc a la casa… Em va agradar molt més el de Disney, Get a Horse, que, ple d’optimisme, mostra el present i el passat i com és possible lligar-los, sense necessitat de dir pestes de tot el que no m’agrada o no em sembla bé.

 

L’optimisme no és car. I si no, ho podem preguntar al del bar que oferia un cafè per 3 euros; un “cafè, si us plau”, per 2 i un “bon dia, em fa un cafè, si us plau”, per 1.

 

CR_717887_amabilidad

 
 
Divinament humans