Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Editorial

Universitat, veritat i llibertat

Jaume Figa i Vaello

Fa quatre anys, Joaquín Navarro-Valls va venir a la UIC per ser investit doctor honoris causa, juntament amb el cardiòleg Valentí Fuster. Va parlar molt –no podia ser d’una altra manera– de l’avui sant Joan Pau II. Navarro-Valls, al capdavant de la Sala Stampa vaticana durant més de vint anys, va saber comunicar l’Església, tal com l’Església ho necessitava en una època tant globalitzada com la d’avui. “Calia canviar una mentalitat de segles!”, reconeixia a l’entrevista que em va concedir aleshores i que avui publiquem a +1, actualitzada. I ho va aconseguir; però no només pels seus dots comunicatius, sinó també –i en bona mesura– perquè el Papa va saber dir les coses com i quan tocava: “Joan Pau II va parlar de manera molt clara en una època d’ambigüitat. No era el Papa de la imatge, sinó la persona que deia quelcom seriós, en un moment precís i necessari; i, a més, ho deia molt bé”.

 

Precís i necessari.

 

Una vegada, Navarro-Valls va plantejar una hipòtesi a Wojtyła: si es destruís tot el que tenim sobre Jesucrist –els Evangelis, els escrits dels primers Pares…; tot–, amb què es quedaria? La resposta va ser clara i decidida: una frase, “veritas liberabit vos”. A il portavoce li va venir això al cap mentre jugava amb l’anell de doctor honoris causa que li acabaven de donar, i on apareixia aquesta frase de l’Evangeli de sant Joan, lema de la nostra universitat.

 

La llibertat ens farà lliures: com més coneixement tinguem de la veritat –de tot el que ens envolta– més lliures arribarem a ser. Sembla lògic, no? Algun governant, no fa gaire, ho capgirava propalant als quatre vents que és la llibertat la que ens farà vertaders. Però això senzillament no pot funcionar: seria un campi qui pugui, una espècie de guerra de tots contra tots, en què els desitjos es convertirien en lleis, i les lleis en armes contra tots aquells que no pensin com jo.

 

No és en va, doncs, que la UIC hagi fet seu aquest lema. La Universitat –en majúscula, com a fòrum de debat– és el millor àmbit de recerca de la veritat: on es cultiven –s’haurien de cultivar– els diferents sabers de la humanitat i on els estudiants haurien d’inquietar-se per –en paraules del nou sant– obrir de bat a bat les portes del cor vers el com i el qui realment som. ¿No és això el que ens fa ser més lliures i, en definitiva, feliços? Per dir-ho de manera més simple: és reconèixer el nostre “manual d’instruccions” per poder funcionar.

 

Són coneguts aquells versos d’Antonio Machado: “¿Tu verdad? No, la Verdad, y ven conmigo a buscarla. La tuya, guárdatela”. Quelcom semblant deia Gandhi: “Encara que siguis minoria d’un, la veritat és la veritat”. Cal cercar-la, i la ciència de la Universitat ha de ser l’instrument que hi porti, no l’esclau al servei d’una ideologia.

 

I una pregunta: algú em pot explicar què hi feia tanta gent, el diumenge, a la plaça Sant Pere i pels voltants? Seguir, sens més, un acte litúrgic de centenars –per no dir milers– anys d’història? No crec. Quelcom de veritat deuen veure en aquells quatre homes protagonistes, el 27 d’abril passat…

 
 
A les mares