Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

A contracorrent

Javier Junceda

Es coneix per políticament correcte allò que tothom fa o diu perquè tothom ho diu o ho fa. No importa gaire si el que es diu o es fa és bo, dolent o regular, perquè, com es diu en castellà, “Vicente va donde va la gente”.

 

Anar a contracorrent, actualment, és arriscar-se a quedar fora de joc. Encara que fer-ho així constitueixi un deure greu, el càlcul personal sempre venç. Per a molts, és prioritària l’acollidora pau i tranquil·litat del que no desentona, del que segueix, com corretges de transmissió, el que se’ns fabrica a no sé on i que tots hem d’acatar com borrecs, dit sigui amb el degut respecte envers aquests entranyables mamífers (com toca dir en llenguatge políticament correcte).

 

Existeixen varietats d’aquest irritant signe del nostre temps. Una de molt estesa és la que consisteix en compartir amb alegria —i exterioritzar-ho— comportaments que un mateix no veu bé, però que estan en certa manera estesos socialment. Tenir-ne una opinió contrària, en legítim exercici de la llibertat, suposa un desafiament notable a l’statu quo establert que et col·loca immediatament en risc d’assumir la condició de “talibà”, un carnet que et solen entregar els teus interlocutors, tan tolerants i liberals que acostumen a ser amb els que simplement no pensen com ells.

 

És igual que aquesta conducta de què es parla sigui encertada o no ho sigui: si la segueixen uns quants, i surt a la tele o a les xarxes, es converteix immediatament en indiscutible, i qui en discrepi es converteix immediatament en un dissident perillós al qual cal confinar amb rapidesa al gulag.

 

Una altra manifestació genuïna del que parlo es dóna en la forma de comunicar alguna cosa. Circumloquis, paraules buides, anar-se’n per les branques i mai dir al pa, pa i al vi, vi, és el que presideix el discurs actual. Cada any he d’assistir a no poques cites institucionals. I, tret de comptades excepcions, pateixo amb estoïcisme sempre el mateix: pesadíssimes i engolades intervencions sense substància, logomàquia estèril i inservible. En el fons i en la forma, avui tot està envaït per un llenguatge políticament correcte inaguantable que per l’únic que serveix és per traslladar la ment a qualsevol lloc i situació completament diferents d’aquells en què es trobi el teu cos en aquell precís instant. Expressar coses assenyades, que ens ajudin a transitar per la vida, està vedat pel que és políticament correcte. I sense parlar de fer-ho amb gràcia, sentit de l’humor i brevetat, perquè qui s’atreveixi a fer-ho caurà en l’ostracisme dictat pels peixos grossos pesats i avorrits d’aquesta moda generalitzada que consisteix a dir a tothom el mateix i de la mateixa manera.

 

Ens hem d’obstinar d’una vegada a bracejar contra els corrents imperants, fins i tot davant els més forts. Si no ho fem, anirem a parar aviat a la desembocadura, i d’aquí, al fons del mar, on acabarem devorats pels taurons.