Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

L’absència de perdó

Sergio Marín

Les esgarrifoses escenes que han inundat els mitjans de comunicació durant aquestes setmanes, mostrant els desastres de la guerra a zones com Gaza, Síria, l’Iraq o Líban, han portat a la memòria les paraules d’un professor d’Història de l’Art qui no fa gaire ens explicava a un grup d’alumnes els secrets de l’obra mestra de Pablo Picasso: El Guernica.

 

Al gran llenç de tons grisos, blancs i negres es troben disposades diferents figures –una dona amb el seu fill en braços, un cavall, un guerrer i un toro– que representen simbòlicament el bombardeig que va patir la vila basca de Guernica a mans de l’aviació alemanya, el 1937. La primera impressió que produeix el quadre és d’espant: els cossos en tensió, els tons foscos i el sofriment pintat en formes de crit converteixen El Guernica en un símbol universal, en una metàfora de la guerra que deixa enrere tot intent d’atribuir a aquest dolor qualsevol sentit o paper polític. El dolor no entén de bàndols o de partits, ja que cap d’ells podria donar una resposta satisfactòria davant l’interrogant que sura sobre els caps de milers de persones aquests dies: Per què?

 

No és d’estranyar per tant que símbols d’aquest tipus no gaudeixin del vistiplau dels que tenen la mirada posada en assumptes més terrenals. Recordeu per exemple aquella reunió del Consell de Seguretat de les Nacions Unides on Colin Powell va presentar la proposta per a l’entrada dels Estats Units a l’Iraq: minuts abans que la reunió comencés el gran llenç amb una rèplica de El Guernica que presidia la sala va ser tapat amb una cortina.

 

Paral·lelismes al marge, el conflicte de Gaza s’ha convertit ja en un drama en què, una vegada més, els veritables actors són relegats a un paper secundari. Un drama, si se’m permet un cert humor negre, que dia a dia es va assemblant més a una comèdia absurda en què el diàleg entre actors, des del principi, no té cap propòsit concret.

 

Evidentment, si decidim posar-nos els guants d’un bàndol o d’un altre podrem trobar ràpidament alguna ofensa imperdonable que clami venjança. Els palestins podrien hissar la massacre de Gaza com a estendard de guerra, davant la qual cosa Israel podria clamar al cel per les dècades de terrorisme que va patir per part dels altres, i que al seu torn podrien remuntar a l’establiment de l’estat d’Israel el 1948, quan van ser despullats de les seves terres i llançats en mans d’una administració que amb prou feines els concedia el dret de respirar.

 

No advoco ara per deixar de banda el passat, ans el contrari. Una correcta comprensió del passat és l’única manera de dirigir una mirada més justa cap al present. Però a la vegada, considero que les dècades de conflicte alguna cosa ens han ensenyat sobre els perills de reobrir noves ferides sense deixar que arribin a cicatritzar. L’alternativa és simple: o s’abandona la via de la reivindicació per part de sionistes i palestins o el futur només portarà més anys de guerres i conflictes.

 

Les treves temporals o solucions a curt termini que no aborden –ni tenen la intenció de fer-ho– la problemàtica fonamental només poden portar breus períodes de “pau en tensió” en què els esforços per mantenir equilibrada la balança entre tants factors hostils entre si amenacen cada instant amb ser insuficients. Exemple d’això és la recent crisi esclatada al Líban, on un grup de milícies del front Al-Nusra –facció depenent d’Al-Qaida– va envair, el passat dissabte 2 d’agost, el poble d’Arsal, a la vall de la Bekaa. Aquest atac per part del grup radical sunnita, oposat al règim del president Bashar Al-Assad, no s’entendria sense el suport que Hezbollah –grup militar de majoria xiïta amb presència política a Líban– mostra cap al règim sirià. Amb tot, l’incident ha encès internament les alarmes d’un país que abans de res no desitja entrar de nou en guerra civil.

 

Més enllà de simpatitzar amb uns o amb altres, una segona mirada sobre aquests conflictes potser pugui capacitar-nos per oferir una solució –o almenys una comprensió– més justa i humana. Amb paraules de Stefan Zweig: “El domini terrenal, militar i polític d’un individu sorgeix sense excepció de la violència, de la brutalitat; per la qual cosa en comptes d’admirar cegament als vencedors hem de formular-nos sempre la pregunta: per quins mitjans i a costa de qui triomfa algú? Perquè quan en allò material, i en el polític, sorgeix el gran poder d’un individu, rares vegades sorgeix del no-res o d’un bé sense amo, sinó que gairebé sempre és d’altres, es pren als més febles; gairebé sempre cada gran aurèola té sospitosament una brillantor de color sang”.

 

* Sergio Marín és estudiant de Filosofia i Publicitat i RR.PP a la Universitat de Navarra. Actualment està fent unes pràctiques a l’ambaixada espanyola de Beirut.

 
 
Aparador preocupant