Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Anàlisi territorial

David Senabre

Tots els que passem per carreres i graus amb vocació social tendim a ponderar-ne les excel·lències com les millors d’entre qualsevol altra opció formativa. Els geògrafs no en som una excepció, i vull aturar-me en aquest pecat venial de l’exaltació de certs valors de la ciència geogràfica. Segurament l’àrea més complexa de la matèria és la que es coneix com a anàlisi geogràfica regional. Es poden intuir certs components ja en el nom (analitzar àrees regionals), però cal descartar aquesta atribució clàssica i gastada que ser geògraf és relatar, de memòria i recitant com un lloro, muntanyes, rius, valls i altres foteses. No, si us plau. L’anàlisi geogràfica regional explora les complexes relacions entre els territoris, els seus pobladors i les accions d’aquests. I no només amb caràcter descriptiu (això és relativament fàcil), sinó que també analitza les debilitats, distorsions i desequilibris territorials, amb una clara vocació propositiva: anàlisi, vista general i detall dels problemes, diagnòstic i exposició de les possibles solucions.

 

Per al professional de la geografia la regió geogràfica no sempre ha de coincidir amb la regió definida per l’administració de torn; i això és un avantatge. Entenem com a regió un exercici de delimitació d’espais i territoris que es signifiquen homogenis respecte d’alguna virtut o problema. Després les nostres mirades s’han de descontaminar de la noció de “límit”, que és una cosa en què altres professionals cauen sense remei: allà on arriba la línia divisòria administrativa (s’anomeni municipi o província…) acaba la meva tasca, perquè darrere hi una altra realitat, amb competències i obligacions d’altres. I no. I és un gran error.

 

En societats que avui se centren en la manera de renéixer de les cendres d’un procés productiu que es va acabar i cal renovar, un adequat diagnòstic dels espais ajuda molt; fins i tot a llançar les noves idees sobre governança local i sostenibilitat ambiental. Però no només. Avui, parlant de regions geogràfiques des del punt de vista empresarial, d’activitats i noves oportunitats, més que mai els sistemes que es poden demostrar del tot eficaços per a aquest renaixement necessari són els de tipus col·laboratiu, mancomunat, plural, i organitzats de forma horitzontal i mai piramidal. I sempre ho faran amb seguretat, perquè disposen d’excel·lents dictàmens previs de què està passant. La resta són salves a l’aire.

 

L’anàlisi geogràfica que treballa la idea de “regió” amb una mirada més àmplia i integradora arriba abans a localitzar els problemes. No obstant això, durant més de dues dècades es van entendre malament aquestes habilitats conceptuals dels geògrafs i solien emprar-les anàlisis com un mer adorn intel·lectual, previ al fet de la planificació urbana o d’escala més gran. Eren una espècie “d’estat de la qüestió” en els preliminars de l’ordenació urbana, i poc més.

 

Sense entrar a valorar de qui podria ser la culpa d’aquest mal ús, d’això també vam aprendre que pot resultar molt fàcil descriure el que observem, i molt més complex fer servir aquesta habilitat per proposar millores. Descriure, per desgràcia, no és analitzar. Avui està canviant la tendència, però encara queda camí per recórrer. Els territoris que dominem les persones en societat estan en procés continu de canvi i desajust. No s’acaba mai i suposa una gran responsabilitat per a aquest ofici.

 

* David Senabre López, geògraf, és el vicedegà de la Facultat d’Humanitats de UIC Barcelona

 
 
Educar en llibertat