Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Aparador preocupant

Javier Junceda

L’estiu sempre m’ha semblat l’estació més propícia per a l’observació social. Fem vida fora de casa, anem sovint a terrasses, platges i llocs d’oci, o acudim a cites a les quals no solem anar durant l’any. Tot això facilita el coneixement dels comportaments de la gent amb qui ensopeguem, i permet alhora que ens fem una idea de per on van les coses importants de la vida.

 

Posem que estiuejo en un poble banyat pel Cantàbric. I posem que aquest any hi he viscut tres situacions que passo a descriure, i afegeixo algunes anotacions al marge que el lector atent em permetrà.

 

1. A la platja

 

Excepte els dies de pluja –que no han estat gaires– he gaudit a sota el para-sol de moltes jornades amb la meva família. Els socorristes m’han confessat que no han hagut de salvar ningú al mar, afortunadament, però que una de les seves principals ocupacions ha estat la d’intervenir davant de conductes inapropiades de parelles a la sorra, i amb nens pel mig. És a dir, un servei destinat a la protecció civil com és el salvament s’ha de dedicar avui dia a tasques d’ordre públic, especialment a evitar espectacles poc edificants en espais reservats a l’entreteniment i la convivència dels ciutadans.

 

2. A la festa major

 

El pretext formal de la festa és fer honor a la Verge patrona de la localitat. Però la realitat material és una setmana de botellón infernal amb decibels infinits enmig d’un berenar, amb persones de totes les edats que no poden dormir, incloent-hi els malalts. Urinari i “vomitori” al centre del poble, impulsats, tolerats o afavorits pels ens públics. No es pot fumar enlloc, i no em sembla malament. Però, en canvi, estendre el model santferminer per tot el país, basat en l’alcohol i les drogues sense límit i en el soroll il·legal i ensordidor, i tant que es pot: es potencia. I qui s’hi oposa és un amargat o un aixafaguitarres. Continuem amb el model de festes populars de fa mig segle, i obliguem a qui no vol participar a la festa a anar-se’n ben lluny, perquè, si no, el més probable és que durant els dies de turment els seus timpans i nervis acabin sucumbint davant d’aquest estrèpit. I ni tan sols es valora traslladar la festa allà on no viu ningú, a la platja, per exemple, perquè això contradiu l’esperit de la festa, segons declaren obertament els qui viuen en llocs que no es veuen mai afectats per aquest espant anual.

 

3. Al bar

 

Les xafarderies locals diuen que aquest i aquesta i el de més enllà mantenen relacions afectives, com se sol dir avui en llenguatge políticament correcte. La novetat és que ara les combinacions possibles s’allunyen cada vegada més del “cada ovella amb la seva parella” i s’aproximen perillosament a les regles del regne animal. Avui és un embolic descomunal. Potser per l’acusada sensació de futilitat i banalitat d’aquestes relacions o per la manca clamorosa d’informació o formació sobre la seva essència i finalitat –que no és cap altra que la de seleccionar acuradament la persona que t’acompanyarà en l’aventura de la vida. I observes amb estupor i incredulitat que els aparellaments es produeixen cada vegada més sovint entre persones radicalment –repeteixo: radicalment– oposades, en edat, preparació, educació, valors… Fins i tot entre persones casades o divorciades amb els qui no ho són, o d’aquests amb aquells, i d’aquells amb els de més enllà, amb fills pel mig o sense, totes les combinacions possibles alhora i sense que sigui important si es produeix o no adulteri, fins i tot en famílies de tipus tradicional i religiós.

 

És tot igual. Qui actua així vol, amb això, mitigar els seus instints (coneguts ara eufemísticament com a sentiments), perquè els seus pensaments són figues d’un altre paner, coses superades i pròpies d’altres èpoques… I fins i tot a alguns me’ls trobo a la missa dominical, potser per evitar el què diran o atenuar complexos interiors de culpa moral. Constato, en fi, una bretxa generacional: als qui vénen els és ben igual no agradar a la seva família, perquè s’imposa, en això i en tot, allò de “jo faig el que em dóna la gana i tant me fa el que em suggereixin els qui m’estimen de veritat”. Immaduresa en la maduresa i fracàs en la construcció moral. I absència notable de principis en allò més elemental com és la formació familiar. Per descomptat que parlo en general, perquè hi ha moltes parelles amb el cap a sobre les espatlles que pensen, a banda de sentir; tot i això, pregunteu-vos si tinc o no tinc raó amb el que dic.

 

A manera de conclusió.

 

A. Aquestes situacions que descric es poden i s’han de resoldre enfortint el pensament en favor dels altres. Si es pensés en l’altre, en el proïsme, aquestes coses no passarien: ni a la platja, ni en les festes, ni en les relacions humanes. Però cadascú pensa en les seves coses, viu al seu món i menja el seu menjar; i a l’altre, que el bombin.

 

B. És urgent un rearmament ètic de la societat que permeti indicar les conseqüències dels actes humans. Un senyal d’estop pot ser infringit, i això té conseqüències, sancionadores i de risc vital. De la mateixa manera, un mandat moral pot ser transgredit per un cristià, però suposa per a qui ho faci un retret en aquest terreny que cal purgar.

 

C. Escric tot això, en fi, perquè em sembla una responsabilitat que, com a ciutadà, com a marit i com a pare de família, no puc eludir. Els escenaris que he descrit sobre aquest estiu certifiquen un estat de coses que corre el risc de trastocar o comprometre el model de societat en què crec i que defenso davant d’altres models que ni aporten res millor ni contribueixen a cap progrés, sinó a un clar retrocés. Parlo d’un entorn social que respecti el proïsme i en el qual la persona s’ha de posar al lloc d’una altra quan decideixi fer alguna cosa, un entorn en què la persona retorni als valors i virtuts que han funcionat des que el món és món i que funcionen extraordinàriament bé encara, un entorn en què la persona no es deixi entabanar pel no res i pel tot s’hi val, que trobi en la creació d’una llar sòlida i amb futur el seu principal repte, i que respongui amb rigor i severitat davant d’aquells que transgredeixen les normes mínimes de la convivència social.

 

Si aconseguim que això sigui així, segur que els nostres fills podran gaudir en el futur d’unes millors vacances d’estiu.

 

* Javier Junceda és el degà de la Facultat de Dret de la UIC