Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Barcelona amb esquerdes i desigualtat

David Senabre

Ho hem llegit i sentit. Aquests dies a Barcelona es parla, sobretot, de rendes diferencials, esquerdes i desigualtat per barris. Però això no és un tema nou, en absolut, quan pensem el fenomen de la ciutat. Totes les ciutats, des que va sorgir aquesta forma de relació, fa gairebé 4.000 anys, són un reflex fidel de les desigualtats socials, de renda, de professions, oficis i usos. Unes amb més evidències, d’altres menys. Però totes amb desigualtats. Infinitat d’experts en ciutats ho saben millor que mai, sobretot des que David Harvey (1935) obrís l’esquerda publicant, el 1973, Social Justice and the City (a Espanya traduït com Urbanismo y desigualdad social, en la darrera edició de 1992). un monument reflexiu sobre la injustícia social a les ciutats que desassossega l’ànima.

 

La ciutat ha estat sempre una lluita contínua per assimilar la ingent arribada de treballadors a la recerca d’un futur millor. Barcelona és territori geogràfic d’al·luvió. No només la ciutat; gairebé tota la regió urbana, d’extensió intricada, molt condicionada sempre pels relleus prelitorals, el mar mateix i les relacions entre els eixos més reconeguts. Però ara les dades sobre els nivells de renda a la ciutat sembla que fan més mal o sorprenen prou per convertir-se en titulars de premsa.

 

Tenim el territori urbanitzat més extens de la Península. I des de finals dels anys cinquanta del segle passat aquests treballadors de tota mena, que van arribar per quedar-se, van produir un creixement econòmic increïble amb l’aportació del seu treball. Molt d’aquest creixement es generava a partir de la demanda que la burgesia catalana de la ciutat requeria en les activitats diàries. Els espais de la renda diferencial van quedar encara més marcats, i en trenta anys el mapa social va determinar una caracterització molt similar a la d’altres ciutats milionàries de característica occidental (moltes nord-americanes també). Del centre a la perifèria és habitual una caiguda directe.

 

Sovint es publiquen estudis sobre la forma en què la feina, els treballadors i l’habitatge s’han anat situant a les ciutats. I el mapatge resultant sempre interessa molt. L’urbanisme utòpic ha fomentat la inclusió i barreja social de nivells de renda dispars, professions i oficis diversos. Alguns experiments van resultar molt interessants fa trenta-cinc anys. La intersecció de les comunitats residencials d’altes prestacions en tercers i quarts cinturons de creixement, en les perifèries més allunyades o a la falda de les pre-serralades —cas barceloní—, va impedir intervenir amb més eficàcia per frenar la diàspora sense concert. Es va optar, gràcies a la permissivitat i a l’especulació, per acceptar el desordre.

 

Modificar aquestes tendències és una tasca gairebé impossible. Per això els plantejaments habituals en la planificació urbana més assenyada (no en l’especuladora) se centren en intervencions de mínims, que miren d’esmorteir tots els aspectes que subratllen la diferenciació social de renda, o l’absència d’elements socials i culturals vertebradors, per millorar les relacions entre els habitants. L’esquerda econòmica oberta té un culpable evident en aquests vuit anys de crisi. A Barcelona l’objectiu no ha de ser només urbanístic. Si ens preocupen els resultats d’aquesta pobresa encoberta, hauríem de donar pas a l’espai de la justícia social. Es tracta de tornar al projecte social urbà, tan paradigmàtic als anys vuitanta. Va ser essencial.

 

* David Senabre López, geògraf, és el vicedegà de la Facultat d’Humanitats de UIC Barcelona