Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Bocs expiatoris

Javier Junceda

Al temps de crisi, s’hi ha sumat el de sospita generalitzada i condemna sense judici previ. Aquest nou pati de veïnatge, batejat com a plataformes digitals, ho és en bona mesura perquè apunta amb el dit immisericorde acusador i anònim a tort i a dret, i penja l’etiqueta inquisitorial corresponent a qui, tantes vegades, o no ha fet res o, si ha fet res, no té rellevància jurídica. El nostre país últimament s’ha tornat un vedat de caça antipàtic del boc expiatori, en què la denúncia –tant si respon a indicis racionals de criminalitat com si no, tant se val– està a l’aguait en qualssevol comportaments humans, i molt especialment en els que fan referència a activitats que contenen notorietat o algun contingut prestacional o de servei.

 

Aquesta situació està convertint progressivament la pràctica de la medicina en defensiva; la de l’advocacia, en defensiva; la de la tasca política, en defensiva. I així, totes les altres. Els professionals i els responsables públics, en lloc de curar, defensar, o governar, ara es dediquen de forma primordial a evitar ser acusats mediàticament o demandats judicialment en la seva feina diària, la qual cosa es tradueix que alguna cosa connatural a tota tasca humana, com és el risc de no encertar-la sempre plenament, no es vulgui assumir i en el seu lloc es facin les coses a mitges o de manera menys eficaç però que garanteixi una indemnitat completa.

 

Tot això es podria solucionar, més enllà de la necessària alfabetització jurídica i fins i tot diria que educativa general, portant l’aplicació recta de les lleis als qui denigren els  altres de forma gratuïta, aturant-ne les repetides condemnes que dicten des dels seus propis tribunals a cavall de les seves tauletes i els mòbils. N’hi hauria prou amb unes quantes penes exemplars i pedagògiques. No sembla propi d’una societat madura que es permeti arruïnar carreres professionals o menyscabar institucions públiques i privades sense ni tan sols deixar que la justícia actuï, i que es condemni o s’absolgui després del procés pertinent amb totes les garanties. Un comportament així costa de creure que sigui compatible amb l’exercici legítim del dret fonamental d’expressió o d’informació, que no està concebut per fer mal a ningú, sinó per afavorir a tothom. Una cosa és la informació i una altra de ben diferent un pati de porteres, amb tots els respectes.

 

Farem bé de denunciar, si tenim un coneixement total de fets que puguin revestir caràcter delictiu. Però aleshores toca esperar el veredicte judicial després de l’enjudiciament oportú, sense convertir aquest processament en una sentència condemnatòria anticipada, i traslladar a la societat la creença equivocada que algú ha fet alguna cosa punible criminalment pel sol fet de ser investigat judicialment.

 

En fi, deixem actuar els jutges amb prudència i discreció, sense pressions ni lligams diferents als que estan previstos legalment. I, sobretot, evitem els judicis paral·lels i sense fonament que tant de mal fan tantes vegades a les persones i a la mateixa justícia.

 

* Javier Junceda és el degà de la Facultat de Dret de la UIC