Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Born to be alive

Javier Junceda

A les pistes d’autos de xoc, hi ha tres alternatives: o segueixes en fila al que et precedeix, en una espècie de cadena que continuen els de darrere mecànicament; o surts del cercle i et disposes a xocar amb qui se’t posi al davant; o, en fi, et dediques a esquivar cotxes i a gaudir de la conducció. Els primers prefereixen la placidesa del circuit i els girs tranquils i rutinaris, sense cap implicació, sense risc, sense emoció, sense res. Fan una aposta pel que és més segur: que el clàxon de l’última volta els agafi amb el pentinat intacte. Si ets dels segons, corres el risc immediat que et persegueixi el damnificat i, de manera proporcional al xoc, impacti contra tu sense misericòrdia una vegada i una altra. Si el xoc ha estat frontal, toparà frontalment amb tu; si ha estat lateral, et respondrà de costat.

 

Jo sempre he preferit els tercers. El seu interès és l’entreteniment sense danys ni perjudicis, el risc i la resposta al repte que se’ls presenta veloç davant les retines. No busquen enemics, sinó que en defugen. Aprofiten al màxim el temps de cada volta per sortir airosos d’una bogeria de vehicles incontrolats a l’aguait. Van governant el que els ve a sobre sense avís previ, a tort i a dret, sense fer mal a ningú i deixant que els altres facin el que creguin més convenient. Acaben sempre amb la tensió pels núvols i destrossats, però encantats de l’experiència.

 

Em pregunto si el microcosmos d’una pista d’autos de xoc ens pot donar alguna clau sobre la nostra manera de viure actual. No sé si cada vegada hi ha més practicants dels avorrits girs en rodó, busca-raons o fintadors. El que sí que m’agradaria és que aquests últims fossin la majoria. Però em fa l’efecte que els que donen la nota a empentes contra el proïsme són els protagonistes d’avui, com ho són als autos de xoc, i no sempre, per cert, els reprèn el cap de pista. Aquests van a la seva bola, els és absolutament igual tot allò que no sigui aconseguir estavellar-se contra el proïsme i clavar-s’hi una patacada colossal. El seu principal entreteniment consisteix a fixar-se un objectiu contra el qual apuntar, al qual colpejar, i així aplacar l’ànsia col·leccionista de greuges.

 

En el fons, tots tenim alguna cosa d’aquests tres conductors d’autos de xoc. Tots hem fet circuits pesats, topat violentament i sortejat obstacles. Però un no sé què em diu que d’aquests darrers, cada vegada n’hi ha menys, malauradament. Haurien de multiplicar-se els que s’aixequen cada matí per afrontar les coses que el dia els ofereix sense perjudicar el del costat, vivint com un joc divertit i interessant els apassionants desafiaments que van arribant des del moment d’aixecar la persiana. És una pena que la majoria es reparteixi entre el ramat i les ganes de molestar per molestar.

 

Però, mentre ens ho acabem de pensar…, què us sembla si fem una altra volta escoltant el mític Patrick Hernández i el seu “Born to be alive”?