Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Brexit: el principi del final?

Carlos Espaliú

Aquest mes de març del 2017 estem vivint dos esdeveniments de gran magnitud en el futur de la integració europea: per una banda es compleixen 60 anys de l’adopció dels tractats de Roma, constitutius de la Comunitat Econòmica Europea i de la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica i, per l’altra, avui hem assistit a la notificació, per part del Regne Unit, de la seva intenció de retirar-se de la Unió, en aplicació de l’article 50 del Tractat de la Unió Europea que regula el procediment de retirada d’un estat membre.

 

A ningú se li escapa que ens trobem, per tant, en un dilema transcendental en el futur d’Europa, on dos camins sembla que s’encreuen, un que recorda l’èxit, per tots els beneficis aconseguits en aquests 60 anys en matèries econòmiques, jurídiques, socials, culturals, etc, i un altre que simbolitza el fracàs i ens presenta davant els ulls, amb la sorpresa de tots, la primera retirada que es produeix en més sis dècades, ja que la Unió sempre havia crescut fins ara.

 

Cada un dels ciutadans europeus tindrà la seva pròpia opinió sobre quin d’aquests dos esdeveniments pesa més en els nostres ànims, però penso que la situació en què ens veiem immersos presenta més ombres que llums. El cel està ennuvolat fins a tal punt que, fins i tot, la hipòtesi del final de la Unió Europea ha deixat de ser un tabú i s’està plantejant amb normalitat i naturalitat, i no només entre els profetes de catàstrofes que sorgeixen habitualment quan es produeix una crisi al nostre continent.

 

El llaç transatlàntic

 

En efecte, la conjuntura actual és particularment fosca per diversos motius. En primer lloc, perquè l’Estat que vol abandonar el vaixell no és qualsevol, es tracta d’una de les grans potències europees i mundials, tant pel seu potencial econòmic com pel seu protagonisme militar i cultural en tot l’orbe. Amb la marxa del Regne Unit, la Unió perd un gran soci, però a més es priva de la implicació del millor aliat històric dels Estats Units d’Amèrica, de manera que el llaç transatlàntic probablement es debilitarà, precisament en l’instant en què l’acostament a Amèrica era més necessari per contrarestar l’imparable ascens del continent asiàtic.

 

En segon lloc, pinten bastos perquè el brexit s’ha plantejat en un període en el qual a la Unió faltava projecte. Realment, després de les grans consecucions del passat, en l’actualitat no se sabia ben bé cap on hauria de posar rumb el vaixell de la integració europea. S’havia arribat a quotes de sinergia tan altes en tantes matèries que les metes que quedaven per aconseguir ja s’acostaven al federalisme, un mar incògnit la sola evocació del qual produïa inquietuds i marejos a un bon nombre. Si ja abans l’horitzó no era nítid, el desembarcament del Regne Unit aguditzarà la sensació de confusió. Així, tan sols un gran lideratge d’algun dels grans estats membres podria redreçar la situació i reanimar la somorta marxa cap a la unitat europea amb què naveguem en el present.

 

No obstant, la situació política interna en alguns dels països cridats a ocupar aquest lideratge no desperta els millors auguris, sinó tot al contrari. Cal pensar que d’aquí unes setmanes es decidirà el futur polític de França, on Marine Le Pen podria ser la presidenta de la República, i després d’això sens dubte veuríem Robert Schuman regirar-se a la seva tomba, i llavors sí que la Unió tindria els dies comptats. ¿I què hauria passat si hagués guanyat Wilders, l’holandès errant, al país de les tulipes? El panorama a Alemanya és una mica millor, ja que tant Angela Merkel, que aspira seriosament a la reelecció en les eleccions de la tardor pròxima, com el líder socialista, Martin Schultz, antic president del Parlament Europeu, tenen sòlides possibilitats de victòria i sí que podrien convertir-se en els líders naturals de la integració europea postbrexit. Si bé un lideratge de Merkel tampoc és que generi encesos entusiasmes, almenys entre els ciutadans corrents.

 

La postveritat

 

En tercer lloc, la manera com s’ha produït la decisió del brexit fa patent al nostre món a la vegada tant la força del populisme com la del fenomen que recentment s’ha batejat amb el terme de ‘postveritat’, i que “denota circumstàncies en què els fets objectius influeixen menys en la formació de l’opinió pública, que les crides a l’emoció i a la creença personal”. És trist que un dels esdeveniments històrics més rellevants des de la segona guerra mundial hagi tingut lloc, tal com han reconegut després del referèndum de l’any 2016 alguns dels promotors de la retirada britànica, sobre la base d’afirmacions incorrectes, imprecises, si no sobre autèntiques mentides.

 

En definitiva, és raonable concloure que probablement el brexit no suposarà el final de la Unió Europea, però també ho és que tret que redescobrim els valors de la integració i trobem els líders que puguin agafar el timó amb força, el vaixell pot no escapar-se de la tempesta que travessa i que el brexit sigui, llavors, el principi del final.

 

* Carlos Espaliú és director de l’Institut Carlemany d’Estudis Europeus (UIC Barcelon). Article publicat a El Periódico.

 
 
La moda i el cos