Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

A 25 anys de la caiguda del mur: l’única revolució pacífica

Salvador Aragonés

De les grans revolucions de l’època contemporània, l’única revolució pacífica que no va generar odi, ni venjances, ni violència, va ser la que va tombar el poder totalitari comunista. Aquesta revolució es va dur a terme sense el jacobinisme francès que va derivar en “el Terror de Robespierre” (1793-1794) durant la Revolució Francesa, i sense l’assalt al Palau d’Hivern de Rússia, en la Revolució d’Octubre de 1917, que va derivar en el terror de Stalin, amb les seves purgues i l’esclavització de pobles com Ucraïna, Txecoslovàquia i Hongria, entre d’altres. Ara vivim la revolució islàmica –l’Estat Islàmic–, que omple de cadàvers allà on trepitja.

 

El pacifisme de la revolució es demostra pel fet que tots els caps d’estat dels països comunistes, excepte Romania, van morir de mort natural. Així, el president de la República Democràtica Alemanya, Erich Honnecker, es va exiliar i va morir a Xile de mort natural; el dictador general Wojciech Jaruszelsky, polonès, ha mort al seu país aquest any, als 90, i mai va ser condemnat pel que va fer; el mateix va passar a Hongria amb Janos Kadar; a Albània, amb Ramiz Alia, que va patir una condemna de només tres anys; a Bulgària, amb Todor Zhivkov, que va morir a la seva casa de Sofia a causa d’una pneumònia; el gran perseguidor dels catòlics, Gustav Husak de Txecoslovàquia, successor d’Alexander Dubcek, va morir a Praga el 1991, als 78 anys convertit al catolicisme al final de la seva vida per mediació de la seva germana; i un llarg etcètera. El mateix Mikhaïl Gorbatxov, viu avui a Rússia i va ser el que va voler obrir una porta a la democràcia que el va acabar per engolint.

 

A l’Europa de l’Est hi ha dues excepcions a la revolució pacífica: la de Romania, que no va ser una revolució sinó una mena de cop d’estat muntat pels mateixos comunistes contra el totpoderós Nicolae Ceausescu (executat amb la seva dona el dia de Nadal de 1989), i la de Iugoslàvia, un “país” artificial compost per nombroses ètnies, llengües i religions, creat per les potències vencedores de la Primera Guerra Mundial i que després de la dictadura comunista de Josip Broz Tito (1980) els seus successors no van saber o no van poder mantenir la complexa unitat i el país va quedar trossejat: encara avui subsisteixen les ferides de les guerres entre els territoris de l’antiga Iugoslàvia.

 

Són diversos els historiadors que han analitzat, des de diferents angles, la caiguda del comunisme. Walesa va dir que un 50 per cent es deu al desafiament moral i religiós llançat pel papa Joan Pau II; un altre 25 per cent, al president dels Estats Units, Ronald Reagan; i un altre 25 per cent, repartit entre Mikhaïl Gorbatxov i les lluites obreres de Solidarnosc. El mateix Gorbatxov atribueixi una part “essencial” a Joan Pau II la caiguda del comunisme (M. Gorbatxov, Memòries, 1985, i S. Aragonès. Els papes, Itàlia, el comunisme, 2012).

 

Al Papa, avui sant, el van voler assassinar en plena plaça de Sant Pere de Roma, el dia 13 de maig de 1981, festa de la Mare de Déu de Fàtima. Es va salvar de miracle i la seva convalescència va durar mesos. El Papa va perdonar des del primer moment a qui va atemptar contra la seva vida, el terrorista turc Mehmet Ali Agca –vegeu L’Osservatore Romano del 14 de maig de 1981–, a qui va visitar a la presó. Va ser la Mare de Déu de Fàtima, segons la tradició, la que va predir que, si el món resava, abans d’acabar el segle XX cauria l’ateisme de Rússia. L’any de les aparicions de Fàtima, 1917, va tenir lloc la Revolució d’Octubre a Rússia. Vaclav Havel, un no creient que va liderar la revolució a Txecoslovàquia, va afirmar que la caiguda del comunisme va ser “un miracle”. De fet ningú creia ni esperava la caiguda de l’imperi més fort del món al costat del dels Estats Units. Només Joan Pau II sabia, o almenys així ho explica el seu biògraf George Weigel, que l’imperi soviètic tenia els peus de fang: el coneixia des de dins. Joan Pau II va explicar, a Memòria i Identitat (2005), que la seva preocupació més gran, durant el procés alliberador dels pobles europeus sota règim comunista, va ser que no esclatés una altra guerra mundial. Diversos analistes de l’època afirmen que la Unió Soviètica no va voler, ni podia, fer front a la crisi polonesa, pel desgast moral, econòmic i militar que li va produir la invasió de l’Afganistan.

 

Una anècdota personal per acabar. Sent corresponsal a Roma el 16 d’octubre de 1978, i mentre els cardenals estaven reunits en Conclave (que va triar el papa Wojtyla), em trobava a la plaça de Sant Pere amb Mons. Bogumil Lewandowski i un grup de cinc persones, mentre esperàvem la “fumata”. Parlàvem del futur Papa encara desconegut i Mons. Lewandowski va dir: “A Polònia hem resat molt perquè abans de l’any 2000 caigui la dictadura comunista”. El vam prendre a broma ja que pensàvem –tothom ho pensava– que el comunisme duraria molts, moltíssims anys. Al cap de poc, va sortir elegit el nou Papa. Va ser un papa polonès: Karol Wojtyla

 
 
Forrest Gump