Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Cartes de fills a pares

David Senabre

Cada deu anys tots els pares haurien de rebre una carta dels fills. Cada deu anys diuen que canviem –per millorar– . Que pugem un esglaó en l’altura moral. Que anem situant-nos al món, d’una altra manera més equilibrada. Que el nostre “ésser” i les seves circumstàncies adquireixen més profunditat. Cada deu anys fem balanç de les nostres vides. Si això és així, els nostres pares no s’han de perdre els canvis. Ja que a cada esglaó que pugem, ells hi són.

 

Passem gran part de la nostra vida sentint dir, en to pejoratiu, que hi ha fills aferrats a les faldilles del gineceu matriarcal. Que hi ha filles que no són capaces d’emancipar-se. Que això no pot ser bo. Que cal trencar llaços i barreres. Que la maduració es forja amb la distància dels pares, els seus judicis i les seves opinions. Que som lliures de prendre decisions i no cal que els en consultem cap. Que abandonar el niu és ser adult. Que fer-los partícips pot significar una incapacitat per prendre decisions per nosaltres mateixos. Que som immadurs. Fins i tot infantils. El pitjor.

 

Aquestes percepcions assumeixen com una cosa negativa que, enmig de la nostra etapa de la independència o de les nostres vides assentades, les figures dels pares hi puguin continuar sent presents i partícips. S’han ideat milers d’acudits i bromes sobre sogres i gendres. En el genoma de l’humor, no hi falten mai aquestes qüestions. Tenen a veure amb la broma que es fa de les relacions i els parentius, però també amb aquesta qüestionable percepció que és millor la distància, a partir de certa edat.

 

Cada deu anys tots els pares haurien de rebre una carta dels fills en què poguessin llegir que tot això no és cert. Que perdonin si en algun moment poden haver arribat a pensar-ho. Que gràcies a com van ser i són hem forjat la nostra identitat. Que no ho oblidem ni els oblidem. El triomf en la vida s’hauria de mesurar per la capacitat d’estimar els pares, amb obres i raons. Aquesta carta seria un balanç que serviria per purgar actituds egoistes.

 

Aquestes línies escrites haurien de parar el nostre temps per veure amb claredat si les metes traçades tenien un vertader sentit. La carta seria un monòleg que es convertiria en diàleg, perquè gairebé podríem sentir les seves veus, en llegir-la, responent i opinant. Pot ser que aquesta sigui la clau. Que els pares sempre tenen una resposta justa. I que admetre que és justa costa molt. Que les seves opinions filtren i matisen sempre les accions dels fills, però moltes vegades, per prudència, no ho manifesten, ni ho escriuen. Però elucubren.

 

Els pares ens pensen, sempre, i amb la claredat que correspon al seu “ésser” silenciós pel fet de sentir-se pares. En ells el silenci no és una reprovació, sinó benevolència respectuosa cap a les nostres decisions. Si escrivim aquestes cartes, obtindrem respostes. L’experiència els permet substituir la urgència d’opinar per un amor calmat. Esperen les nostres cartes.