Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Chesterton: el britànic oblidat

Blanca Gallostra

“Admirem les coses per motius, però les estimem sense motius”; “hi ha quelcom que dóna esplendor a tot el que existeix, i és la il·lusió de trobar alguna cosa passada la cantonada”; “la mediocritat, possiblement, consisteix a trobar-se davant de la grandesa i no adonar-se’n”; “el més meravellós de la infància és que qualsevol cosa és una meravella”; “el periodisme consisteix essencialment a dir ‘lord Jones ha mort’ a gent que no sabia que lord Jones era viu”. De qui són aquestes sentències, plenes de sentit comú, d’il·lusió per la vida i, de vegades, de sarcasme? D’un geni oblidat per la societat britànica: Gilbert Keith Chesterton.

 

Periodista, poeta, novel·lista i filòsof londinenc. Va escriure prop de vuitanta llibres, centenars de poemes, contes i innombrables articles, que publicava regularment als diaris més llegits de Londres, com el Daily News, i tenia el seu propi setmanari, el GK’S Weekly. Tenia una obra ingent que aplaudien els seus contemporanis, i ben acollida pel públic, especialment les novel·les policíaques del pare Brown i els programes de ràdio. ¿Com és que la societat britànica ha oblidat un escriptor tan cèlebre a la seva època, amb una producció literària d’aquesta magnitud?

 

La manera de ser de Chesterton ens ajuda a fer-nos-en una idea: com a mínim se’l pot qualificar d’extravagant. Aquest geni escrivia la majoria de llibres dictant-los, sense esquema previ i sense repassar després el que havia escrit. Perdia constantment la noció del temps, tant quan escrivia com quan anava a sopar fora. Era incapaç de planificar un horari i constantment s’oblidava de cap on anava. Era capaç de passejar hores sota la pluja discutint amb el seu germà Cecil, sense adonar-se que s’estava mullant.

 

El dia en què es casava va arribar tard a l’església, amb un vestit de cada dia i l’etiqueta a les sabates noves. De camí al tren, va convidar la seva dona a un cafè i va comprar un revòlver per si durant la lluna de mel els assaltaven uns pirates. Els captaires de Fleet Street, el barri on vivia, el coneixien bé, ja que sempre els donava com a almoina tot el que portava a sobre. Amb aquesta personalitat, espontània, divertida i generosa, no és estrany que Chesterton tingués amistats sòlides amb la majoria dels seus oponents intel·lectuals, com és el cas de Bernard Shaw.

 

Shaw era crític, assagista i autor de nombroses obres de teatre, irlandès i ateu. Les seves idees eren absolutament contràries a Chesterton, i cap dels dos dubtava a posar en evidència els raonaments de l’altre en les seves publicacions. Tanmateix, l’amistat mútua va durar 35 anys, durant els quals van organitzar una sèrie de debats en públic en què discutien de temes molt variats. Aquests debats es van fer famosos per com de provocatives eren les respostes que es donaven.

 

En una ocasió, Shaw va dir a Chesterton que si fos tan gras com ell (Chesterton va morir d’obesitat) es penjaria. Chesterton va contestar, sense pensar-s’ho dues vegades: “Si em pengés, el faria servir a vostè com a soga”, al·ludint a la primor de l’altre. Aquesta agressivitat ideològica no va impedir que Chesterton elogiés Shaw en diverses ocasions, o que Shaw digués de Chesterton que el món no estava prou agraït per Chesterton.

 

Com pot ser que un geni tan prolífic, admirat per l’opinió pública i els seus adversaris, amic de la comunitat intel·lectual i del poble hagi caigut en l’oblit? Una dada: en les cinc universitats més prestigioses d’Anglaterra només hi ha dos professors amb publicacions sobre l’autor, especialistes en teologia i relacions internacionals. Borges pot donar-nos-en una idea: “com tot escriptor que professa un credo, Chesterton és jutjat per aquest, és reprovat o aclamat per aquest”.

 

És cert: tot i que l’autor d’El pare Brown es va convertir al catolicisme en els últims anys de la seva vida i que la majoria de la seva obra va ser escrita sent anglicà no practicant, per a la societat britànica resulta incòmode tenir un escriptor catòlic a les seves files, que defensava la seva fe a ultrança. El pecat de Chesterton va ser pensar per lliure i no tenir cap inconvenient a proclamar-ho als quatre vents: el càstig, que el que en recordin els seus compatriotes no sigui més que les novel·les policíaques, una ínfima part de la seva producció literària.

 

* La Blanca Gallostra és alumna de la doble d’Humanitats i Estudis Culturals i Dret.