Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

El ciutadà davant de la smart city

Elisabeth Rosselló

La smart city és promesa de futur i de present. Sota un discurs cada vegada més dominant en què la tecnologia és la gran solució –fins i tot per als conflictes democràtics (es parla de tecnologies “democratitzadores” per si mateixes, per exemple)– sembla que la promesa d’una ciutat plena de sensors i controladors gestionats automàticament, sota les premisses de programes big data que ofereixin solucions instantànies –el solucionisme de què es parla cada vegada més–, és la utopia perfecta.

 

No obstant això, d’acord amb les primeres passes d’aquest model de ciutat intel·ligent, quelcom no està funcionant. S’amplien o es reprodueixen desigualtats, i les solucions que en ocasions ofereixen moltes d’aquestes tecnologies ara potser ja no són tan smart.

 

Des de fa uns anys han sorgit no poques crítiques, i crítics, així com cada vegada més propostes que tracten de millorar el “fet urbà”, les ciutats, amb les possibilitats tecnològiques. Una cosa comparteixen en comú: la tecnologia té un paper, però no són el centre de les solucions, ni tan sols l’eina principal per a moltes situacions.

 

El 2014, Bruce Sterling va remarcar en el Fab10 de Barcelona un fet important sobre gran part del model smart city: moltes de les tecnologies que gestionen aquestes ciutats tenen seu de control –o almenys de disseny– en altres ciutats, altres llocs, allunyats de la seva realitat, mitjançant models prefabricats que quan van ser oferts a les ciutats interessades potser tenien tres, quatre o cinc propostes diferents (no) personalitzades.

 

Què significa una ciutat? Què significa l’urbà? Són preguntes clau que no es responen amb un tuit de 140 caràcters, ni un elevator-speech. Ni tan sols per una sola persona, o un sol tipus d’expert. Perquè una ciutat és molt més que molts individus vivint junts, o un garbuix de ciment, ferro i asfalt. Sense les persones formant grups socials com veïnatges i comunitats, no hi ha ciutat.

 

Saskia Sassen deia que una ciutat és un sistema complex i sobretot incomplet, que és el que permet que es perpetuïn: el constant canvi (la seva possibilitat i habilitat) en funció de les seves necessitats, que canvien al llarg del temps i difereixen entre ciutats . No és casualitat doncs, que el moviment Smart Citizen –com se sol dir a la contraproposta o al moviment de resistència–, fonamenti gran part de les seves propostes en l’estudi de les necessitats locals, el treball en xarxa i col·laboració des dels mateixos ciutadans, i en obert o el que es coneix com open source / open data. Un treball laboriós vers una “intel·ligència col·lectiva”.

 

No són moviments en contra d’usar noves tecnologies, ans al contrari. Aprofiten les possibilitats que ofereixen aquestes noves tecnologies –com els llocs de xarxes socials i els serveis de missatgeria instantània en el mòbil–, per organitzar-se i difondre la informació necessària i útil; generen plataformes pròpies que es coordinen entre el físic i el digital recíprocament, i s’aposta per un altre tipus de noves tecnologies, no necessàriament de la informació i de la comunicació, per acostar-se a solucions, sempre que sigui necessari, com per exemple per a la gestió de jardins i espais públics o comuns.

 

Quan diuen smart, vol dir intel·ligent o tecnologització?

 

Les polítiques de smart city vénen usualment empeses pels interessos d’algunes de les corporacions més eminents de les TIC. La seva visió, o “proposta de valor” per  als ajuntaments i institucions públiques decisòries, parteix del fet que les ciutats del futur, i ja del present, han de ser eficients i productives en totes les seves esferes. A més, una de les maneres més eficients ha de passar per recol·lectar moltes dades des de tots els espais públics, passar-los per un o uns quants centres big data, en què a més hi ha la possibilitat de presentar programaris que generin propostes de “solucions”, després d’una anàlisi prèvia de les dades i el pronòstic d’eventualitats en virtut d’algorismes introduïts prèviament (basats en formulacions generalistes del que ocorre en les ciutats, en un pla social; no del caràcter i els patrons socials propis de cada ciutat). Podem trobar solucions per a la seguretat (mitjançant videovigilància i programaris de reconeixement), trànsit, turisme, sanitat, etcètera.

 

Les polítiques centralistes, solucionistes i tecnodeterministes tan característiques de les smart cities han generat tensions, com ja he comentat. Especialment a partir d’aquesta dècada, han aparegut nombrosos manifestos que reclamen una gestió més “glocal” i local, estudis d’investigadors i universitats que observen la reducció del ciutadà a un mer prosumidor i, després dels moviments municipalistes i les mobilitzacions de resistència com el 15-M o Occupy, han sorgit experimentacions i noves (i fins i tot velles) pràctiques orientades cap a la gestió dels espais urbans pels mateixos ciutadans, i al reclam de drets de control i sobretot decisió per a cada un dels urbanites.

 

Això passa fins i tot per una política open data o de les dades generades per les smart cities obertes a qualsevol ciutadà (sota prèvies sessions informatives i formatives, que no són accessòries), i no per regalar les dades només a les empreses, com algunes ciutats consideren el que és “open”. Però també passa per un debat que té lloc tant dins com fora d’Internet, sobre el significat del que és públic, el que és privat i el que és comú.

 

* Elisabet Roselló és consultora i investigadora cultural independent (elisabetrosello.com)