Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Desmuntant el penques

Javier Junceda

En un context com l’actual, presidit per l’absència de criteri i la compressió ciutadana cap a tot (sigui bo, dolent o regular), el penques campa al seu aire. Hi va haver un temps en què aquests subjectes eren curosament situats entre els indesitjables, la qual cosa impedia les seves maquinacions. Avui –quan tot s’admet, es tolera i s’aplaudeix (encara que es tracti de disbarats, d’atemptats al bon gust o de gruixudes actituds contràries a la moral, a l’ètica i fins a l’estètica)–, el penques no ho pot tenir més bé per fer de les seves.

 

No respectar la cua de la peixateria o de l’avió troba ara com a reacció una lleugera rondinada dels afectats o com a màxim petits comentaris molestos al del costat. Però sense passar d’aquí. Res d’advertir el pocavergonya de les seves pràctiques, perquè això és ficar-se en camisa d’onze vares i és a més conducta pròpia de radicals, una mica del que s’ha de fugir en nom d’una societat d’allò que en diuen cool. I, mentre això passa, el penques acaba d’apoderar-se de l’últim roger que queda i del millor lloc al maleter de l’Airbus.

 

Com succeeix amb qui usa i abusa de tirar pel dret per aconseguir les coses, al penques el guia un objectiu idèntic: desafiar la justícia i riure’s del proïsme als seus morros. Queda clar que en tots dos casos el propòsit és arribar com sigui a allò que s’anhela, però sense passar abans per les regles elementals que des de temps dels neandertals imperen aquí i a Pernambuco.

 

Aquest desvergonyiment admet múltiples variants, impossibles de resumir aquí. El vividor, per exemple, acostuma a organitzar el seu enrenou a costa del semblant, especialment del ximple útil amb majors o menors mitjans i que troba disponible en un moment precís. Res de guanyar-se les garrofes pels seus propis recursos. I res d’acomodar el seu nivell de vida al que és capaç d’aconseguir per les seves pròpies forces: fer vida de burgès fins que aguanti la maquinària o es desperti la balena i es deslliuri per fi de la rèmora que parasita el seu baix ventre. El binomi barrut-babau solemne arriba ara cotes històriques. Com el preu del percebe.

 

Tampoc no és infreqüent el barrut que embolcalla el morro en bonisme o en victimisme. Aquesta espècie és sens dubte la més antipàtica, perquè al seu ímpetu desvergonyit s’uneix el seu convenciment íntim que els que l’envolten som uns imbècils astuts. Aquest penques, tan ben parodiat en les pel·lícules espanyoles de la transició, continua fent de les seves, col·locant els seus fills amb familiars per anar-se’n de festa o aprofitant-se de l’aliè en benefici propi, però tot això sempre en to de love and peace, amics per sempre i tots contra el foc.

 

Amb decisió, hem d’unir-nos per acabar amb aquesta plaga. Mirar cap a una altra banda, contemporitzar, mai no ha ajudat a aquest propòsit (diria que a cap altre): el barrut ha de saber que ho és, amb totes les lletres, i això ha de servir d’esperó perquè deixi de ser-ho. Però si insisteix, ens hi haurem d’enfrontar, com amb el mosquit tigre: avisant de la seva presència i utilitzant pesticida.