Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Dreceres

Javier Junceda

Les dreceres són cosa de la infantesa. Tots n’havíem utilitzat alguna vegada a l’estiu en les nostres corregudes amunt i avall per arribar abans als llocs. Fer drecera tenia un cert risc, sempre calculat: tan sols unes rascades per culpa d’unes bardisses, picades d’ortiga o alguna trepitjada en petits aiguamolls que la ment del nen convertia en terres movedisses plenes de cocodrils carnívors. Aquestes dreceres eren i són entranyables, emocionants, formatives.

 

A mesura que ens fem més grans, però, anem descobrint altres dreceres, per descomptat menys agradables i edificants. Algunes les patim durant l’època escolar. D’altres, en l’etapa universitària o laboral. Es caracteritzen per l’intent, per part d’alguns, d’arribar abans a un lloc, posició, càrrec, ocupació, funció, premi, honor o el que sigui, sense recórrer l’itinerari que tothom ha de fer per aconseguir-ho –amb esforç, dedicació i mèrits objectius–, i fent-ho a través de subterfugis, artificis, trampes i altres argúcies i maquinacions. Per aquell qui fa drecera, el fi justifica els mitjans, i per aconseguir el que vol no escatima els mitjans, ja siguin propis o aliens (d’aquesta darrera versió en conec casos molt propers, per cert).

 

El problema de la drecera no és l’ambició dels qui la practiquen. El problema és principalment de qui no l’atura. Qui ha de vetllar perquè es mantinguin les vies generals i els objectius per arribar a una meta concreta és el responsable directe d’evitar que s’hi pugui accedir per vies diferents i qui ha de dir si tolera o facilita que això sigui així. Sempre han existit i existiran aquestes intencions en determinades persones, però sempre han existit, també, controls de qualitat per impedir que gent com aquesta aconseguís els seus propòsits. Avui dia, no estic gaire segur que aquests mecanismes continuïn funcionant amb prou eficàcia.

 

El que en el fons mou la drecera és el desafiament a la justícia. Aconseguir una cosa sense merèixer-la objectivament, sense guanyar-se-la com tothom se la guanya, és a dir, amb perseverança o talent, és una mostra colossal d’injustícia que té efectes socials perniciosos. I això s’aplica també a un tipus singular de persones habituades a fer drecera, penques que aquest estiu passat he tornat a detectar: es tracta d’aquells que descansen a l’agost de la mateixa manera que ho fa qui s’ha passat tot l’any treballant a preu fet, però, en canvi, no han fet ni brot durant tot aquest temps. Estic parlant del vividor que gaudeix de la temporada estival sense merèixer-ne el descans, entre altres coses perquè la seva feina consisteix precisament a descansar a temps complet de gener a desembre. Com és natural, aquests ciutadans tenen tot el dret de fer el que creguin més convenient, de la mateixa manera que jo tinc tot el dret de considerar que el que fan constitueix una drecera evident, en aquest cas, per mirar d’aconseguir alguna cosa (un descans anual) sense haver passat abans pel requisit previ (la fatiga laboral).

 

Barrem el pas a les dreceres, en les seves diverses manifestacions, o, almenys, denunciem-ne l’existència, perquè el botí sigui amarg per als seus peculiars usuaris.

 

* Javier Junceda és el degà de la Facultat de Dret de la UIC