Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

El fantasma del populisme

Roger Jiménez

Un fantasma recorre Europa amb diferents noms i indumentàries, però impulsat pel corrent social i política de l’extremisme populista. Des del Partit de la Independència del Regne Unit de Nigel Farage al còmic televisiu italià Beppe Grillo i les seves cinc estrelles; des del Front Nacional francès de Marine Le Pen a l’hongarès Fidesz que lidera Viktor Orban; des del finlandès Timo Soini a l’irlandès Gerry Adams, l’holandès Geert Wilders, l’austríac Andreas Mölzer o el grec Alexis Tsipras, aliat polític de l’espanyol Pablo Iglesias, dirigent indiscutit de Podemos.

 

Aquests noms, que sortit a la palestra pública amb els vots de la crisi i escàndols de corrupció en el cas espanyol, han irromput amb força a l’escena política europea amb receptes sense tints xenòfobs i promeses demagògiques i delirants dirigides a les masses innominades i a un electorat de natural inhibit, particularment castigat per les dificultats i desitjós que li repeteixin sense treva el que emana del més profund del seu interior.

 

Les tendències populistes sempre han estat presents i treballat de manera infatigable. A l’Alemanya de començaments del segle XX, a la Rússia del decenni de 1850, a l’Oest Mitjà dels Estats Units de finals del segle passat i començaments del present, al Brasil, a l’Argentina, a l’Índia a partir de Gandhi… Els neopopulistes d’avui, amb les seves argumentacions derivades, són fills de la tradició romàntica que tenia la creença en la creativitat i el valor moral superior de la gent comuna, en la simplicitat i la saviesa del comportament del poble, assenyalat pel destí. El seu discurs busca sembrar la ira social, la desconfiança cap als mòbils “calculadors i racionals” de la societat burgesa (l’anomenada “casta”), l’odi cap a les classes situades en tant agents de la perversa autoritat, i una actitud apocalíptica que addueix que l’ensenyament (religiós o secular) ha falsificat les veritats que obstaculitzen el salt a la llibertat. El marxisme va convertir aquesta concepció en una teoria sistemàtica i “científica”.

 

L’exprimer ministre italià Enrico Letta deia recentment a Barcelona que “Europa és l’única manera de ser influents al món”, i ha advertit que “amb el populisme, Europa es destruirà”. No menys important va ser la seva definició que “el populisme necessita tenir enemics per evitar ser responsable de les seves pròpies decisions”. Letta sap de què parla. El seu país ha patit durant molts anys la presència pública de Silvio Berlusconi, un personatge malalt del populisme més demagògic que el va portar a ser protagonista de la vida italiana fins als últims racons. Ara, Beppe Grillo utilitza el populisme lingüístic per a la creació de noves formes expressives que segueixen les modes socials de cada època.

 

Una cosa és vigilar la marxa dels esdeveniments i captar el malestar que una part de la nostra societat experimenta davant la deriva mercantilista de la ciència, la política, la comunicació, l’educació i les institucions, i una altra convertir la sospita permanent en un mecanisme de paralització completa i d’ancoratge en el mal, el que no deixa de ser una forma servil d’absolutisme. I en això s’ha convertit la dinàmica del descrèdit en mans dels nostres populistes, en una temerària refutació de les il·lusions possibles i en una sorollosa obstinació a negar-ho tot per sistema. Potser a casa nostra ens havíem allunyat del sistema repressiu anterior a la democràcia sense ser capaços de crear una ètica pública i privada de respecte cap a nosaltres mateixos i als altres. L’experiència obliga a no desentendre’s de la realitat, a no descuidar els valors, a no separar el futur del present. Els temps de descrèdit són una invitació a la paràlisi i camp abonat per a tota mena de populisme, inclòs, com no, l’electrònic.