Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Elogi de la docència

Xavier Escribano

L’art de la docència és una activitat lliure, creativa i comunicativa, reiteració ritual d’un gest de vital importància que la humanitat ha hagut de practicar des de l’origen: la transmissió viva del coneixement i de les adquisicions culturals fonamentals. Les civilitzacions i cultures no són altra cosa que sofisticats sistemes de vehiculació tradicional dels sabers i de les pràctiques essencials, que cap generació no pot oblidar ni deixar de revitalitzar.

 

Per herència biològica el nostre estómac sap com ha de digerir els aliments ingerits, però només l’herència cultural ensenya a les nostres mans l’alquímia dels ingredients i els secrets de la cocció que transmuten en aliments les substàncies més salvatges. La digestió és un afer fisiològic que es transmet per reproducció biològica, la gastronomia és un afer artístic que es comunica en un procés d’ensenyament-aprenentatge tan antic com la primera paraula.

 

Com es fa el nus de la corbata, quines són les dimensions de la nostra galàxia, què vol dir ephatá en l’arameu de fa vint segles, quines mesures hem de prendre per evitar més vessaments de petroli a l’oceà… les respostes a aquests i molts altres interrogants se’ns han d’ensenyar i les hem d’aprendre de la mateixa manera que els nostres ancestres més remots van aprendre a modelar gerros d’argila, a enterrar els morts o a invocar els déus: amb gestos simbòlics i paraules portadores de significat.

 

Més enllà de la lletra morta, l’instrument fonamental de l’art docent és la paraula viva. Ara bé, el docent no és un parlant solitari, un actor d’exquisits monòlegs; el seu art no és el soliloqui, sinó la paraula interpel·ladora que sorgeix alhora dels propis pulmons i del rostre de l’altre. Com repetia sempre Carmen Martín Gaite: la veritable eloqüència es troba en qui escolta.

 

Parlar amb la intenció d’ensenyar, escoltar amb la voluntat d’aprendre són actes plenament humans i plenament lliures. Com diu Daniel Pennac, hi ha verbs que no suporten l’imperatiu. Per més que cridi “aprèn!”, “escolta!” les portes de l’ànima només s’obren des de dintre. Els passa com a les formes verbals “somia” o “estima”, no es poden forçar externament. No hi ha altra manera d’atreure cap a la veritat i el coneixement que encarnar-los autènticament amb la pròpia vida.

 

L’art docent no està exempt de perills: com tota activitat de coneixement, pot emmirallar-se amb l’aparença seductora del no-res; com tota relació profunda entre persones, pot corrompre’s amb formes de dominació i control; com tota empresa moral protagonitzada per individus de carn i ossos, pot quedar ofegada per la presumpció, la vanitat o l’arrogància.

 

Lluitant a mort contra aquests fatídics enemics, la docència és –per tots aquells que la viuen amb passió– una vocació, un art i una forma de vida que cal recuperar en tota la seva dignitat, assaborir en la seva bellesa i no deixar de celebrar diàriament. Perquè l’instant en què un professor tanca la porta d’una aula per parlar i per escoltar als seus alumnes és veritablement màgic.

 

* Xavier Escribano és professor de la Facultat d’Humanitats (UIC Barcelona).