Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Elogi de la gent normal

Javier Junceda

Sense floritures, ni ostentacions, ni altiveses, la gent està aconseguint esquivar gradualment una de les depressions econòmiques més espaordidores que hem patit en la nostra història. La maduresa i la fermesa col·lectives són les fórmules que garanteixen aquest èxit, que enlluerna un cop més el món, com al seu dia van fer els grans descobriments protagonitzats pels nostres il·lustres avantpassats o fan ara els triomfs dels nostres esportistes d’elit.

 

En la intimitat de casa, amb discreció, ens hem ajustat el cinturó, o hem ajudat el familiar o conegut que les passa magres. La immensa majoria travessem la tempesta esperant que escampi, amb l’esperança posada en els nous temps i traient ensenyaments del que hem viscut. Tots, més o menys, hem criticat o censurat aquesta o aquella decisió del Govern, però l’hem acatat per dura que hagi estat per a la nostra butxaca. Crec que, d’això, se’n diu ara resiliència o alguna cosa així. La solidaritat ha servit i serveix com a ressort social útil, i en aquest aspecte l’Església Catòlica desenvolupa un paper extraordinari digne de subratllar.

 

Aquest comportament madur contrasta, però, amb els que intenten aprofitar la conjuntura per dur-nos al pou a cavall d’ideologies populistes i demagògiques que el temps s’ha encarregat de revelar ineficients, injustes i, en molts casos, sanguinàries. Aquests corrents adolescents no ens parlen de solucions als greus reptes que tenim per davant en una situació tan complexa com l’actual, sinó de llocs comuns trufats d’un imaginari naïf i bucòlic, en què l’estètica capil·lar pren un clar protagonisme. Potser haurem d’esperar l’alopècia per comprovar el que donen de si.

 

El món està ple de bona gent. Escric aquestes coses a bord d’un avió que sobrevola el Brasil amb direcció a Espanya. Davant meu, un ancià observa amb tendresa un nen d’uns sis anys que s’ha quedat adormit. No para d’estar-ne pendent, malgrat que la criatura viatja amb els pares i dos germans més. El passatge està format, majoritàriament, per persones que fa la impressió que tornen al seu país a passar-hi una temporada curta, després d’haver hagut de marxar a treballar fora. Molts són joves d’uns trenta anys, i se’ls nota alegres i contents tot i haver hagut de deixar la seva ciutat per buscar-se la vida.

 

Tothom és bo, com titulava Manolo Summers aquella divertidíssima pel·lícula de preses falses. I tothom aguanta l’estat actual de les coses amb intel·ligència, esperança i fortalesa. Com estem fent tots…, excepte aquells que aviat necessitaran un bon regenerador capil·lar.

 
 
Quant val una vida?