Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Els arbres

David Senabre

Des de molt petit m’han agradat els arbres. Tots els nens que vam tenir la fortuna de créixer a prop del camp ens hi haurem enfilat amb l’instint atret per l’acció. Segurament vam acabar asseguts sota les seves ombres dormitant migdiades d’infància. Mai no m’he preguntat si això té estranyes i tortuoses explicacions psicològiques. Segur que sí. Però parlem d’arbres. La vida se’t fa insignificant quan vas aprenent l’edat de molts d’ells i intentes imaginar com és possible complir segles, arrelats, permanents, testimonis de tantes anades i tornades humanes. I com si res. Ferms i eterns. Excepte per l’alteració humana, aquests paisatges que conformen els arbres ens parlen d’història. Són permanències sobre les que el sentit humà del temps no té sentit. La història és un invent de la civilització per classificar els fets que passen. Ni tan sols serveix per organitzar els esdeveniments que encara han de passar. A l’arbre aquestes piruetes mentals de les persones tant li fan.

 

No obstant això, entre l’arbre i el seu entorn natural s’estableix una amistat corresposta on tots tracten de no envair-se els territoris. No sempre ho aconsegueixen. D’aquesta lluita per mantenir un veïnatge educat ens beneficiem els éssers humans. La naturalesa sembla lliurar combats dues vegades a l’any: a la primavera i a l’estiu. La primera estació, perquè reneixen d’un hivern cru, impossible de socialitzar. A la segona, perquè l’estiu altera els espais naturals robant-los l’aigua nodridora i els arbres es ressenten i s’enfaden. I es marceixen. Dels combats entre l’adolescència primaveral i de l’estiatge madur de l’estrès hídric se’ns regalen olors que de vegades escapen als nostres sentits. Estimar els arbres i no tenir passió per les olors naturals és un oxímoron dels afectes. Les olors dels arbres estan arrelats en mi des de la infància. I el gust dels seus fruits. I aquesta càlida temperatura sensorial que et transmet la terra. Beneïda naturalesa extremenya que em va obrir al món dels sentits. Les oliveres; les alzines; la devesa; la muntanya. També sóc geògraf per aquestes experiències. Necessito els espais naturals per captar-ne moltes essències d’espiritualitat que són regals continus. M’agrada i sedueix aquest temps detingut que s’hi produeix quan s’hi està. Se’ns ofereix una comunió i de vegades no sabem captar-la. I els arbres segueixen somrient des de les seves permanències. És possible que ens incomodés la seva opinió sobre l’home de la metàpolis.

 

* David Senabre és el vicedegà de la Facultat d’Humanitats de UIC Barcelona.