Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Entrenat per viure

Xavier Roa

Sóc un afortunat perquè visc una vida per a la qual estic entrenat. Tot i que sóc jove i, en l’àmbit professional, acabo de sentir el xiulet inicial, sé perfectament que la vida de tot ésser humà té data de caducitat, així doncs, més val viure-la amb un entrenament previ que jugar el partit sense haver-se’l preparat.

 

És evident que cadascú afronta el partit a la seva manera i amb les seves tàctiques, no hi ha una estratègia perfecta, ja que, al cap i a la fi, tots arrisquem o apostem sense saber-ne el desenllaç. Si no fos així, probablement, la vida perdria la màgia. La meva manera d’entrenar-me per a la vida es diu doctorat o recerca.

 

El doctorat t’ensenya a comprendre que dedicar hores a la ciència no garanteix l’èxit pel que fa a resultats, que has d’aprendre a raonar el perquè dels teus errors i a ser crític amb el que publiquen altres investigadors.

 

Tot un paral·lelisme amb la vida: viure no garanteix l’èxit ni ser feliç, viure és arriscar-se a un joc de prova i error il·limitat. Llavors, o ets crític amb tu mateix, raones què t’ha portat a caure derrotat i, a partir de persones com tu, intentes comprendre la teva situació personal o el bucle del fracàs és continu.

 

No només acabem el doctorat amb una visió científica profunda del projecte en el qual treballem, sinó que desenvolupem aquesta personalitat lluitadora, crítica i responsable.

 

Malgrat aquest bonic i duríssim entrenament ple de reptes, malgrat que hi ha molts joves disposats a lluitar i a sacrificar-se, vivim en un país on no agrada la manera d’entrenar-se que volem molts joves. Sembla que als àrbitres que ens governen no els agrada que practiquem massa i que preparem amb detall el dia del xiulet inicial. Tinc la sensació que consideren que, com menys ens entrenem, més fàcil serà derrotar-nos.

 

En part, juguen amb una estratègia lògica des del seu punt de vista. M’explico: si els joves no ens formem prou, si no raonem, si no ens plantegem el perquè de les coses, menys probabilitats hi haurà que vulguem canviar la manera de funcionar. I tot això comportarà, a llarg termini, que ningú els discuteixi com s’ha d’afrontar la realitat i, per descomptat, els seus càrrecs no correran mai perill.

 

Als nostres governants els agradaria tenir un nobel científic espanyol i l’últim (Severo Ochoa) va ser el 1959. Sí, el mateix any en què Fidel Castro va prendre el poder de Cuba, el mateix en què es va formar ETA i l’any en què va arribar la primera sonda a la superfície lunar. Ha plogut força des d’aleshores, però és lògic que Espanya no aconsegueixi cap premi Nobel amb les seves mesures, ja que un Nobel no s’aconsegueix sense doctors, igual que una arrel quadrada no s’aconsegueix amb nens a P-3.

 

Per això, ara que som en un any de canvi d’àrbitres (i el que queda), ara que el vent apunta a favor nostre, ja que hi ha una nova generació de polítics joves que pensen com nosaltres, hem de plantejar (si no exigir) que augmentin les beques de doctorat.

 

Dit això, no permetem que es redueixi més el finançament a la recerca, no permetem que es redueixin les beques i els llocs de doctorat i fem polítiques adequades perquè no es deteriori (encara més) el sector.

 

* Xavier Roa és doctorand de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut (UIC Barcelona)