Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

És fàcil parlar des de la tribuna

Christian Villavicencio

Parlar o opinar sobre l’eutanàsia ha estat, i no deixa de ser, un tema amb molta controvèrsia.

 

És àmpliament coneguda la definició que n’ofereix l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que la defineix com “l’acció del metge que provoca deliberadament la mort del pacient”.

 

En aquesta definició es fa èmfasi en l’acte mèdic que d’alguna manera provoca la mort d’una persona malalta, per compassió. L’eutanàsia és un acte que comporta greus conseqüències familiars, socials, mèdiques, ètiques i polítiques.

 

En el transcurs del temps les finalitats de la medicina han anat adquirint noves perspectives i enfocaments. Ja fa alguns anys el Hasting Center de Nova York va portar representants de catorze països a qüestionar les finalitats tradicionals de la medicina, amb l’objectiu de preservar la integritat de la medicina davant les pressions polítiques i socials. Entre aquestes hi ha la d’evitar la mort prematura i intentar oferir una mort tranquil·la.

 

D’altra banda, el codi d’ètica de l’Associació Mèdica Mundial fa referència al fet que la provocació de la mort intencionada va contra els principis del metge com a sanador, cosa que podria portar a riscos socials i greus.

 

Aprofundint en aquests conceptes, quan la gent opina sobre la despenalització de l’eutanàsia, molts es basen fonamentalment en les enquestes d’opinió o en el que diu la gent, que alhora transmet el discurs d’alguns mitjans de comunicació.

 

Fa diversos anys que em dedico a l’atenció de pacients al final de la vida, i l’oportunitat de poder fer entrevistes en profunditat i parlar amb tots els que en el seu moment volien “acabar” m’ha ensenyat, tal com he pogut corroborar amb estudis d’investigació posteriors en pacients amb càncer avançat, que no tothom demana l’eutanàsia.

 

El que una persona sol·licita en moments importants de dificultat quan percep una amenaça de vida o davant d’un patiment físic, psicoexistencial, és en realitat un crit d’ajuda, un “vull viure però no d’aquesta manera”; en altres paraules, el que el pacient sol·licita és fugir del patiment! Frases com les següents en són un exemple: “Doctor, adormi’m i quan hagi passat tot torni’m a despertar” o “jo era un dels primers que deia que a una persona que ja no fos útil li donessin un bitllet de tren sense tornada, i ara estic intentant gaudir al màxim del temps que em toca”. Podria esmentar infinitat de cites semblants. Aquestes són coses que s’aprenen quan “jugues al camp”, no quan veus com passen les coses “des de la tribuna”.

 

D’altra banda –i està demostrat per la literatura científica–, els pacients en les fases avançades de la malaltia volen i necessiten més atenció i cures, cosa que d’alguna manera disminuirà o alleujarà el patiment que comporta aquesta situació i els generarà més tranquil·litat al final de la vida.

 

Crec, per tant, que quan s’està bé o no es passa per aquests moments és fàcil pensar des de la tribuna, és a dir, opinar o donar per fet conceptes vistos des d’una perspectiva diferent d’aquella que té qui ho està vivint en pròpia pell.

 

Sempre he pensat que nosaltres, els metges, hi som no per escurçar la vida, sinó per ajudar-la a viure –almenys en la meva especialitat– amb benestar al final.