Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Tornem-hi amb el viatge enlloc

Montserrat Nebrera

El suïcidi ha estat, des de temps antic, un gran misteri. Com coneixem exemples extrems de supervivència (que inclouen el canibalisme sobre cadàvers o l’automutilació alliberadora d’obstacles), en general resulta difícil entendre que els mortals vulguin consumar aquesta condició abans que la mort els enxampi. A més, és un tema tabú.

 

Se’n parla poc, encara que es diu que és la primera causa de mort entre els adolescents, perquè la psicologia sembla haver comprovat que genera un efecte mimètic entre les persones potencialment tendents a posar fi a la seva vida, i en l’etapa més traumàtica el desconcert i la depressió poden conduir tristament a aquest prematur final. Valorat com una mostra de valentia per uns, condemnat a les penes de l’infern per d’altres, percebut en ocasions com una falta de coratge per afrontar l’infortuni en situacions que d’altres han convertit en reptes a superar, el suïcidi es defuig.

 

En canvi, l’eutanàsia té parròquia adepta, associacions que la promouen i un discurs suposadament basat en la llibertat i l’autodeterminació corporal que finalment ha arribat a Espanya fins a les cambres legislatives. Almenys pel que fa a algun dels seus aspectes.

 

En efecte, l’objectiu de la proposta sorgida del Parlament català de reforma del Codi Penal és eliminar la (rebaixada) pena amb què en la vigent formulació se sanciona qui ajuda, coopera o directament executa el suïcidi d’un altre (homicidi-suïcidi), sempre que la petició la faci qui pateix “malaltia greu que conduiria necessàriament a la seva mort, o que produís greus patiments permanents i difícils de suportar”. Com ja passa amb el fet que no es castigui a qui intenta suïcidar-se (prou té amb la seva vida!), també en aquest cas raons de política criminal acabaran tard o d’hora per obrir aquesta primera porta a l’eutanàsia, que sens dubte en el futur i per contagi del que ja es produeix a Suïssa o Holanda, formarà part del negoci de la mort a demanda, aquest en el qual sense haver de justificar res, es contractarà la injecció letal que condueixi indolorament el client al lloc del qual no es torna. En la seva consideració, senzillament, enlloc.

 

La falta de transcendència de l’existència humana (més enllà del fet de posar i treure carrers a la gent, segons les onades ideològiques —que bé que ho fan els americans amb els seus carrers amb números i avingudes de parcs amb què ningú no es perd!—) és la característica habitual de l’ateisme, i m’atreviria a aventurar que també de les posicions agnòstiques. Això no significa que s’hagin de suïcidar els qui no creuen en Déu, o que no hi hagi hagut suïcides entre els creients, però convindrem que la consideració actual dels nostres cossos, no com a temple d’un esperit immortal, sinó com a vehicle estricte d’emocions i pensaments temporals, fa més factible pensar-hi com a instrument d’una enganyosa idea de llibertat: igual que ja s’ha identificat interrompre un embaràs a voluntat amb un dret a decidir, també quan la màquina falla de forma estrepitosa (malaltia greu, patiment insuportable), no es pensa només en la cura pal·liativa com a mesura per morir sense patir, sinó en un pas més, en deixar de patir matant-se un mateix o fent a un altre l’actor substitutiu d’aquest final.

 

Es tracta, en suma, de ser guionista de la nostra pròpia mort, més que de la vida, en un sentit de la llibertat que condueix a l’autoeliminació quan, com diu el mestre Serrat, “se’ls aparta, després d’haver-nos servit bé”. Un sentit utilitari de la vida al qual ens ha conduït la perversió de l’estat social, que ens fa quantificables en la despesa que suposem per a l’erari públic, la càrrega que acumulem sobre l’esquena dels qui ens estimen, la pena que infligim en els qui ens veuen malalts i la nostra pròpia necessitat de deixar de patir per tot això i per les condicions materials de la postració.

 

És el més fàcil i per això creix en aquesta societat embotida i superba del seu progrés que va inventar tot el necessari per evitar el dolor sense saber el preu que acabarà pagant per l’ataràxia.

 

* Montserrat Nebrera és professora de la Facultat de Dret (UIC Barcelona). Article publicat a El Nacional.

 
 
Amistat enxarxada