Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Futbol base: una mina de valors

Santi Gilabert Camí

Respecte, treball en equip, humilitat, esforç i ambició. Aquestes són les paraules que tantes vegades he vist al bar de la Ciutat Esportiva Joan Gamper, la del FC Barcelona.

 

La primera vegada que les vaig veure em van fer molta gràcia. Sobretot la d’humilitat. Per què “gràcia”? Res, perquè a la meva esquerra tenia Audi, algun Ferrari, Bugatti, etc., cotxes “molt humils” d’uns jugadors que cobren uns “poquets” milions d’euros i que tenen ambició —una altra paraula de les que he esmentat que hi ha al bar— per guanyar més i més.

 

No dubto que els propietaris d’aquests cotxes, que minuts abans sortien cap a Berlín per tornar amb la cinquena Champions del club blaugrana, van treballar en equip i es van esforçar per aconseguir tot el que tenen. Però quan mires al teu voltant i veus que d’altres treballen nit i dia per intentar tirar la família endavant, t’adones que alguna cosa falla.

 

Aquí vull referir-me al futbol previ als Ferrari i Bugatti. Aquell en el qual no hi ha tants diners pel mig: el que serveix per transmetre uns valors molt importants i que et fan millor com a persona. Uns els perdran i d’altres els mantindran, però després d’un temps endinsant-me com un autèntic friqui en el món del futbol base, m’he adonat que aquests valors que vaig llegir en un moment determinat existeixen. O almenys això intenten transmetre.

 

No parlo només del Barça. Parteixo del coneixement obtingut després de veure la manera de funcionar tant d’equips de primer nivell, com l’Espanyol, el Madrid, el Vila-real, el València, el Sevilla, etc., com d’altres de menys coneguts, com el Jàbac, el Junior, el Sant Gabriel, el Girona —aquests són de la millor gent—, la Damm, el Cornellà, etc.

 

El futbol és un lloc en el qual es reuneix gent de tot tipus, cosa que afavoreix que neixin amistats molt interessants, independentment que siguis ric o pobre. És una mina per explotar aquests valors i aconseguir formar persones de profit. Els esportistes són com diamants en brut que has d’anar picant per convertir en autèntiques joies humanes. Però compte: tota mina és perillosa i pots picar una bossa de gas i provocar una explosió. Aquest gas és la competitivitat.

 

La competitivitat es converteix en enemiga quan es posa com a objectiu principal en la formació d’esportistes —persones, no ho oblidem— i es deixa de banda l’esforç, el sacrifici, el treball en equip o la humilitat. Quan l’important és guanyar, alguna cosa estem fent malament. Si es porta a terme bé, pot ser un valor més, però és molt temptadora. Quan la competència està per sobre de tot és quan un s’omple la boca parlant de valors, quan en realitat és una simple façana.

 

Educar els més petits a través del futbol —sense obligar-los mai a practicar aquest esport— és una bona opció per moltes notícies negatives que surtin relacionades amb la modalitat formativa. Aquí, per ser notícia ha de passar una cosa dolenta i vergonyosa. Els bons comportaments poques vegades són notícia. És una pena, però cal bregar-hi. I soc dels que defensa que el futbol no és un esport violent. En veritat, cap esport és violent, sinó que ho poden ser les persones. I com que el futbol és el que més gent practica i és un esport de contacte —no com el tennis, per exemple—, per simple estadística és normal que rebi tantes garrotades.

 

He conegut grans jugadors, pares, entrenadors, delegats… gràcies al futbol base. Persones de deu. M’agrada veure com els més petits veuen la gent gran com una referència i somien, sense obsessionar-se, a arribar a ser com ells. Els imiten, es pentinen com ells, celebren els gols de la mateixa manera, etc. Però moltes vegades penso que són els grans els que haurien de fixar-se en els més petits i en els seus valors: que no perdin mai d’on venen i quines són les seves arrels.

 

Algunes vegades, als pares se’ls fica al cap que el seu fill ha de ser el pròxim Messi o Cristiano. M’agrada recordar un tuit de @Orlandtres que vaig llegir un dia: “Un de cada 16.000 futbolistes arriba a Primera, Segona o Segona B. Somiar és bonic, sí: a la nit, després d’estudiar”.

 

Crec que ho diu tot. El futbol és una mina de valors. No ens equivoquem. Per als joves és un complement a la formació que reben a casa. Si en el futur es converteix en una persona de profit, haurà triomfat. Si a més aconsegueix viure del futbol, enhorabona també. M’agrada recordar la dedicatòria que em va fer Pérez Lima, que va ser àrbitre a Primera Divisió —dels millors—, quan em va enviar el seu llibre: “La nostra recompensa rau en l’esforç, no en el resultat”.

 

* Santi Gilabert Camí és alumne de 4rt de Comunicació Audiovisual (UIC Barcelona). Administrador de @jovenestalentos.