Utilitzem cookies per oferir a les nostres visites una experiència transparent i còmoda a l'hora de navegar per la nostra web. Si continues navegant, considerem que acceptes la seva utilització. Pots canviar la configuració i obtenir més informació. Més información
Veus / Per entendre’ns

Gastar menys o ingressar més?

Pablo Agnese

Així com en una economia familiar es busca, a la llarga, gastar menys del que s’ingressa, passa tres quarts del mateix –o, almenys, així hauria de ser–, quant als països. Tanmateix, els països, disposen de certs mecanismes que els permeten una gran flexibilitat: l’expansió monetària o la facilitat de col·locar deute (tot i que, si bé generosa, aquesta flexibilitat no és infinita). Ara bé, així com els individus o famílies han d’honorar els seus compromisos, als països passa el mateix. Per tant, per tenir “la casa ordenada”, caldrà mirar no només els ingressos sinó també les despeses, procurant un cert equilibri i sostenibilitat a llarg termini; és a dir, quan es parla del dèficit (o bé superàvit) públic, que definim com la diferència entre els titulats i ingressos públics, haurem de mirar les dues partides.

 

Els governs, en la mesura que donen a la societat certs serveis, utilitzaran recursos, que hauran de captar, generalment, via impostos. El problema és que els impostos poden afectar les decisions que prenen els individus i les empreses en el dia a dia. Dit d’una altra maner: que el que utilitzen o gasten els governs ho deixen de gastar els individus o empreses —el que els economistes anomenem efecte desplaçament (crowding out). Els impostos constitueixen una via de recaptar el que sigui necessari per suplir aquests serveis i poder finançar els pressupostos. En l’actualitat, és la via més pràctica i directa, ja que les altres, és a dir, la política monetària i l’emissió de deute, estan o bé externalitzades al Banc Central Europeu, o bé limitades en les seves capacitats donat el seu alt nivell de més del 100% del PIB.

 

Actualment, la discussió política i mediàtica sobre el finançament del dèficit públic a Espanya se centra únicament en la partida d’ingressos. Concretament, i com s’ha vist en les últimes setmanes, quins impostos pujar i quant cara al 2017? ¿S’ha de tocar l’IRPF, l’IVA, impost al capital, societats…? Com sempre, la pregunta té a veure amb la correcció política del moment o, el que és el mateix, amb tenir a tots contents (o no tan descontents), a efectes de maximitzar la probabilitat de continuïtat política. És a dir, els polítics, de tots els colors, comparteixen una característica, que és la de maximitzar la probabilitat de continuar sent polítics. El punt és que els polítics només s’adapten a les idees del moment, per tant el debat que interessa és, o hauria de ser, idees, i menys sobre els polítics.

 

Dit això, ¿per què els ingressos són centre exclusiu d’atenció, quan les dues partides –ingressos i despeses– donen lloc a l’anomenat dèficit públic? Per què aquest biaix cap als ingressos? Per què no parlar també de les despeses, en profunditat? El problema és que les despeses del pressupost atenen a tot un seguit de privilegis que són difícils de tocar. O dit en paraules més mediàtiques i amb una connotació aparentment més negativa, els drets són difícils de tallar. Però centrem-nos en les idees, com dèiem abans, que és el que importa, i mirem alguns detalls significatius de la partida de despeses del pressupost i intentem analitzar com podríem arribar a gastar menys sense deslligar la ira d’algun col·lectiu.

 

Les 4 partides del pressupost

 

La partida de despeses del pressupost espanyol es pot dividir per tipus de despeses —tal classificació, que consta de 26 ítems o polítiques, ofereix una visió general sobre els objectius i prioritats que orienten els pressupostos. Aquestes 26 línies s’agrupen en quatre grans àrees: la despesa social (pensions, atur, sanitat, educació, etc.); actuacions de caràcter general (serveis generals, transferències a administracions públiques, deute públic, entre d’altres); actuacions de caràcter econòmic (agricultura, pesca, indústria i energia, infraestructures, R + D, etc.) i serveis públics bàsics (justícia, defensa, i política exterior, principalment).

 

Els pressupostos de l’Estat consolidats per al 2016 mostren, respectivament, els següents pesos relatius per a les quatre àrees abans esmentades: 53,5%, 33,7%, 8,1%, i 4,8%. És a dir, la despesa social s’emporta més de la meitat del pressupost anual. En particular, les pensions, carreguen amb gran part del pes, és a dir, 38,5% del total del pressupost, seguides, en un segon lloc molt llunyà, per les prestacions de l’atur, amb 5,6%. A més, cal destacar el pes del pagament del deute, si bé en l’àrea d’actuacions de caràcter general, que es porta gairebé un 10% del total del pressupost.

 

Sistema de capitalització

 

Fins aquí l’anàlisi positiva, és a dir, el que tenim objectivament. Cal ara preguntar-se si no hauríem de canviar alguna cosa per tal de procurar la sostenibilitat econòmica a llarg termini, és a dir, l’anàlisi normatiu. Per exemple, ¿l’Estat hauria de gestionar les pensions seguint aquesta mena de sistema Ponzi on el que paga avui no ho fa pensant en els anys vinents, sinó més aviat per sostenir l’individu passiu d’avui? És a dir, no es tractaria de deixar sense pensions als gairebé nou milions de pensionistes a Espanya, sinó més aviat, de desmuntar gradualment quelcom que no pot ser sostenible per definició i que es menja un gens menyspreable 40% del pressupost.

 

Cal que aclarim que, si bé el règim de la seguretat social espanyola té superàvit fiscal, és a dir, el que s’ingressa en contribucions (un impost) és superior al que es reparteix (pensions), l’única forma de fer quadrar tot això en el futur és treballant més i durant més anys (això sí, només fins a les sis de la tarda, per no molestar a ningú), o bé elevant les contribucions. Recordem que això és necessàriament cert ja que els actius d’avui seran els passius de demà, és a dir: que les pensions dels passius avui són, en realitat, un deute, cada vegada més gran ja que vivim més i millor, que es va acumulant pel futur. És a dir, un esquema Ponzi, totalment insostenible i que, si es du a terme en el sector privat, seria considerat un frau.

 

Contràriament, un viratge gradual a un sistema de capitalització no només ajudaria a mitigar el problema del dèficit i del deute (present i futur), sinó que també ajudaria als contribuents (els treballadors actius d’avui) a reprendre el control del que és seu, és a dir, de fer-los responsables del que són els seus estalvis per als anys passius. Potser ja va sent hora de ser una mica políticament incorrectes per poder parlar així amb llibertat i sense embuts sobre la despesa pública.

 

* Pablo Agnese és professor de la Facutat de Ciències Econòmiques i Socials (UIC Barcelona) i Research Fellow al IZA Institute de Bonn, Alemanya.